Diari de recerca

Ara que som a mitjans de maig i la migració ha minvat considerablement tenim un poc més de calma per a dedicar-nos a coses més intangibles, més filosòfiques si voleu. A deixar volar el pensament i la imaginació.

La migració és un fenomen que, a nosaltres, ens sembla normal. Les condicions ambientals d’una contrada canvien al llarg de l’any i les aus, aprofitant la capacitat del vol, marxen a altres llocs més clements. Lògic. Però no sempre ha estat tan evident. Sabíeu que n’Aristòtil pensava que el pit-roig es transformava en la cotxa cua-roja quan arribava la primavera? Deducció assenyada si es té en compte que quan el pit-roig desapareixia, de sobte, es començaven a veure cua-roges.

Però el que ja no sembla tan raonable és n’Aristòtil que també cregués que les orenetes hivernaven dins el fang de les basses, ja que era molt freqüent veure’ls volant baixes sobre l’aigua on, fins i tot, de vegades, s’hi cabussaven.

El significat dels noms

Com veieu, els clàssics ja es feien preguntes sobre les aus i donaren nom a moltes d’elles. Alguns d’aquests han arribat fins a nosaltres sense a penes canvis. I ja que hi som, en repassarem uns quants dels de les espècies transsaharianes més comunes a la migració prenupcial.

Ja hem parlat de la cotxa cua-roja, Phoenicurus phoenicurus. Aquest nom deriva de Phoenix, l’au Fènix, i d’ura, cua, ambdós provinents del llatí, en referència al color rostit, com de foc, de la cua de l’ocell. L’oreneta, Hirundo rustica, prové directament del nom que donaven els llatins a l’au i el nom específic recull la preferència pel camp en contraposició a H. urbica, antic nom de l’oreneta cuablanca, molt més urbana.

Per cert, el gènere actual Delichon és un anagrama de chelidon, nom de l’oreneta en grec. Emprar anagrames d’altres noms és un recurs bastant usat pels taxonomistes per motius arcans o, potser només, per jugar amb les paraules.

Phylloscopus, evidentment

Un altre grup d’espècies abundant en el pas primaveral són els mosquiters, especialment el de passa, Phylloscopus trochilus. El gènere és compost pels mots grecs phyllon, fulla, i skopeô, escrutar. No es pot demanar una definició més acurada del comportament de l’ocellet amb una sola paraula! El nom específic prové del mot grec trochilos emprat per Aristòtil per a una au indeterminada.

Noms per error

El mastegatatxes és un cas de confusió, per altra part, un fet molt comú en la taxonomia, amb l’assignació del nom. Ficedula és la llatinització del grec sykotragos, literalment menjador de figues. Possiblement, es deu a una confusió amb diverses espècies de tallarols com el de casquet, emmascarat o el de capnegre que sí que en mengen. Hypoleuca es forma dels mots grecs ypo, per sota, i léukos, blanc. El nom de l’altre papamosques, el gris, es forma unint el substantiu musca, mosca, i el verb capio, agafar, ambdós provinents del llatí, mentre que striata és senzillament ratllada.

Podríem seguir analitzant els noms de moltes més espècies, però, potser, ens faríem pesats. Això sols és una petita mostra de què l’ornitologia té molts vessants i l’ornitonimia en particular és un univers en si mateix i una font d’història, cultura i curiositats inexhaurible.

Pere Garcias