La recerca científica sovint dóna sorpreses, com ha passat quan s’ha vist l’efecte negatiu dels menjadors per a trencalossos
És hora de replantejar-se el paper que els menjadors tenen en la gestió de la població pirinenca de trencalòs. Es força clar que l’estratègia actual té efectes negatius, mentre que els positius encara no s’han demostrat amb prou fermesa.
Aquesta ha estat una de les conclusions de diversos estudis científics, que en aquesta ocasió han contradit l’aparent efecte positiu que sembla que hauria de tenir el fet de donar menjar als trencalossos. Tot plegat està magníficament explicat a l’article ¿Es necesario investigar para conservar? El caso de los comederos para el quebrantahuesos en el Pirineo, escrit per José A Donazar, investigador de l’Estació Biològica de Doñana.
Ja hem parlat de l’alimentació del trencalòs al missatge 2 (Una espècie singular) i al missatge 13 (Rapinyaires necròfags i bestiar domèstic).
El mot trencalòs (com el castellà ‘quebrantahuesos’ o francès “casseur d’os”) al·ludeix al costum de l’espècie de trencar els ossos que són massa grans per poder-los empassar sencers. L’ocell agafa els ossos, s’enlaira i els deixa caure contra una tartera o blocs de pedra. L’os s’esberla per l’impacte, i aleshores l’ocell pot menjar-ne els fragments. Es tracta d’un mètode efectiu, però tot i així, els ossos són tan resistents que sovint cal llençar-los molts cops (fins a 40 vegades, segons s’ha vist al Pirineu!) per a aconseguir que es trenquin.
Cada parella de trencalòs acostuma a tenir un o diversos trencadors dins el seu territori. Són zones rocoses i tranquil·les, força inclinades, situades a la part alta de les valls de muntanya. Nosatres en coneixem alguns trencadors al Pirineu català que estan situats a prop de carenes on bufa el vent amb força, facilitant-ne així el trencament i minimitzant el desgast energètic. Alguns trencadors estan per sota els 1000 m coincidint amb les parelles del Prepirineu, mentre que els utilitzats per les parelles de la zona axial poden trobar-se per damunt dels 2500 m.
Però, de fet, el trencalòs no té predilecció pels ossos frescos. Ben al contrari, s’ha observat que l’animal prefereix els óssos que han perdut certa quantitat d’aigua. En un menjador experimental d’Àfrica del Sud s’ha vist que el 66% dels óssos que menjaven aquests animals portaven ja unes setmanes assecant-se al Sol. Sembla increïble, però se sap que l’espècie pot alimentar-se d’ossades velles, que porten força temps a la natura i que com a conseqüència de la pèrdua d’aigua són més fàcils de digerir.
Fins al proper missatge!
L’equip científic
Ja hem parlat de l’alimentació del trencalòs al missatge 2 (Una espècie singular) i al missatge 13 (Rapinyaires necròfags i bestiar domèstic).
El mot trencalòs (com el castellà ‘quebrantahuesos’ o francès “casseur d’os”) al·ludeix al costum de l’espècie de trencar els ossos que són massa grans per poder-los empassar sencers. L’ocell agafa els ossos, s’enlaira i els deixa caure contra una tartera o blocs de pedra. L’os s’esberla per l’impacte, i aleshores l’ocell pot menjar-ne els fragments. Es tracta d’un mètode efectiu, però tot i així, els ossos són tan resistents que sovint cal llençar-los molts cops (fins a 40 vegades, segons s’ha vist al Pirineu!) per a aconseguir que es trenquin.
Cada parella de trencalòs acostuma a tenir un o diversos trencadors dins el seu territori. Són zones rocoses i tranquil·les, força inclinades, situades a la part alta de les valls de muntanya. Nosatres en coneixem alguns trencadors al Pirineu català que estan situats a prop de carenes on bufa el vent amb força, facilitant-ne així el trencament i minimitzant el desgast energètic. Alguns trencadors estan per sota els 1000 m coincidint amb les parelles del Prepirineu, mentre que els utilitzats per les parelles de la zona axial poden trobar-se per damunt dels 2500 m.
Però, de fet, el trencalòs no té predilecció pels ossos frescos. Ben al contrari, s’ha observat que l’animal prefereix els óssos que han perdut certa quantitat d’aigua. En un menjador experimental d’Àfrica del Sud s’ha vist que el 66% dels óssos que menjaven aquests animals portaven ja unes setmanes assecant-se al Sol. Sembla increïble, però se sap que l’espècie pot alimentar-se d’ossades velles, que porten força temps a la natura i que com a conseqüència de la pèrdua d’aigua són més fàcils de digerir.
Fins al proper missatge!
L’equip científic
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris