El 16% de les parelles de trencalòs no són parelles, sinó que estan formades per trios. És a dir, són grups de tres animals que col·laboren en la reproducció.
Normalment, es tracta de trios poliàndrics, que vol dir que estan formats per dos mascles i una femella. No és un comportament excepcional en el món dels ocells, però és un comportament poc freqüent. Les altres espècies de rapinyaires que viuen a Catalunya formen parelles de dos individus, un mascle i una femella, que s’encarreguen de reproduir-se i de criar el petit. Per què en el món del trencalòs calen tres per fer la feina de dos?
El primer que cal dir és que la majoria de parelles reproductores de trencalòs, com a espècie considerada monògama, estan formades per dos membres, un mascle i una femella. Només una proporció que voreja el 16% als Pirineus, està formada per tres membres. Per tant, el trio poliàndric és una forma d’organització que apareix algunes vegades (una de cada set, aproximadament) però no sempre.
Cada cop hi ha més trios
El més curiós és que durant els darrers anys hem pogut comprovar que la proporció de trios s’ha incrementat. A finals dels anys 80 es va veure que un 11% de les parelles eren trios, mentre que en l’actualitat aquest percentatge supera el 16%.
Curiosament, en els mateixos anys s’ha produït un altre augment: a finals dels anys 80 hi havia tan sols unes 40 parelles de trencalòs a tot el Pirineu, mentre que actualment – i com a fruit de les diverses mesures de conservació dutes a terme- n’hi ha més de 90. La població ha augmentat, i la quantitat de trios també. Casualitat? Els darrers estudis demostren tot el contrari; que una cosa és, fins a cert punt, conseqüència de l’altra.
El Pirineu està saturat
La població de trencalòs ha augmentat molt. Però les mides del Pirineu -i la qualitat de l’hàbitat disponible- són les mateixes que sempre. I això fa que hi hagi ocells adults que no es reprodueixen simplement perquè no troben on fer-ho, doncs els bons territoris ja es troben ocupats. Queden dues opcions: o bé ocupar un territori encara desocupat perquè és pobre en recursos – o per altres raons que el fan de baixa qualitat -, o bé intentar afegir-se a una parella ja formada. Això fa que augmenti el nombre d’ocells que intenten – i que aconsegueixen- establir trios.
Aquesta estratègia, però, suposa uns costos a les parelles reproductores que fan disminuir la seva fecunditat. Malgrat el que fora d’esperar, la participació i col·laboració en les tasques reproductores d’un tercer individu no resulta tan beneficiosa. Aquests resultats suggereixen que en condicions d’elevada densitat, el sistema d’aparellament d’una espècie pot modificar-se com a conseqüència de les pressions ecològiques, en aquest cas, la saturació de l’hàbitat.
Fins al proper missatge!
L’equip científic
NOTA: Aquest text està basat en l’article Linking Ecology, behaviour and conservation: does habitat saturation change the mating system of bearded vultures? publicat a Biology Letters 2: 624-627 per Martina Carrete, Jose A Donázar, Antoni Margalida and Joan Bertran el desembre del 2006.
El primer que cal dir és que la majoria de parelles reproductores de trencalòs, com a espècie considerada monògama, estan formades per dos membres, un mascle i una femella. Només una proporció que voreja el 16% als Pirineus, està formada per tres membres. Per tant, el trio poliàndric és una forma d’organització que apareix algunes vegades (una de cada set, aproximadament) però no sempre.
Cada cop hi ha més trios
El més curiós és que durant els darrers anys hem pogut comprovar que la proporció de trios s’ha incrementat. A finals dels anys 80 es va veure que un 11% de les parelles eren trios, mentre que en l’actualitat aquest percentatge supera el 16%.
Curiosament, en els mateixos anys s’ha produït un altre augment: a finals dels anys 80 hi havia tan sols unes 40 parelles de trencalòs a tot el Pirineu, mentre que actualment – i com a fruit de les diverses mesures de conservació dutes a terme- n’hi ha més de 90. La població ha augmentat, i la quantitat de trios també. Casualitat? Els darrers estudis demostren tot el contrari; que una cosa és, fins a cert punt, conseqüència de l’altra.
El Pirineu està saturat
La població de trencalòs ha augmentat molt. Però les mides del Pirineu -i la qualitat de l’hàbitat disponible- són les mateixes que sempre. I això fa que hi hagi ocells adults que no es reprodueixen simplement perquè no troben on fer-ho, doncs els bons territoris ja es troben ocupats. Queden dues opcions: o bé ocupar un territori encara desocupat perquè és pobre en recursos – o per altres raons que el fan de baixa qualitat -, o bé intentar afegir-se a una parella ja formada. Això fa que augmenti el nombre d’ocells que intenten – i que aconsegueixen- establir trios.
Aquesta estratègia, però, suposa uns costos a les parelles reproductores que fan disminuir la seva fecunditat. Malgrat el que fora d’esperar, la participació i col·laboració en les tasques reproductores d’un tercer individu no resulta tan beneficiosa. Aquests resultats suggereixen que en condicions d’elevada densitat, el sistema d’aparellament d’una espècie pot modificar-se com a conseqüència de les pressions ecològiques, en aquest cas, la saturació de l’hàbitat.
Fins al proper missatge!
L’equip científic
NOTA: Aquest text està basat en l’article Linking Ecology, behaviour and conservation: does habitat saturation change the mating system of bearded vultures? publicat a Biology Letters 2: 624-627 per Martina Carrete, Jose A Donázar, Antoni Margalida and Joan Bertran el desembre del 2006.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris