Diari de recerca

En el missatge 8 Canvi de Plans us explicava com, per tornar a Barcelona, vaig volar en l’helicòpter a Sachs Harbor i d’allà a Inuvik. Al microscòpic aeroport de Sachs Harbor hi érem el capità, el pilot de l’helicòpter i un xicot del poble, en Terrance. En Terrance va saludar al capità, perquè fa un any va ser a bord de l’Amundsen com a observador de fauna salvatge. Això no tenia res de particular. Allà dalt tothom es coneix i la majoria dels Inuvialuit participen en aquestes campanyes oceanogràfiques en un moment o altre. Només cal que tinguin el permís per fer servir rifles i bona salut. El que em va sobtar era la raó per la qual en Terrance era a l’aeroport esperant que arribés l’avioneta des d’Inuvik. En Terrance no tenia bitllet ni diners per pagar. Però venia a veure si el pilot estava disposat a portar-l’ho de franc a visitar els seus parents.

Un paisatge preciós i preocupant

En ocasions diverses us comentava les meves impressions en sobrevolar la banquisa. La imatge predominant és la d’un mosaic de gel acabat de formar, gel estable i aigua oberta. És un paisatge blanc-i-blau, preciós i espectacular. Però preocupant. Al mes de maig, el Golf d’Amundsen hauria d’estar completament glaçat. Si mireu un mapa de la zona, veureu l’Illa de Banks al nord, l’Illa Victòria a l’est i la costa del nord del Canadà al sud. Fa unes dècades, tota aquesta zona es congelava entre el març i el maig, formant el que els Invialuit anomenaven poèticament “el pont de glaç”. Aquest pont permetia als Inuvialuit de Sachs Harbor baixar amb els seus trineus i gossos cap a Holman i fins a Paulatuk a visitar els parents o a caçar óssos polars i foques. De tant en tant tenien un any més càlid i el pont no es formava. Ara, el pont no es forma gairebé mai. Ara, el que és estrany és que es formi. Els habitants de la zona han d’agafar l’avioneta per visitar els parents.

El coneixement dels Inuvialuit

Aquests canvis només es noten fixant-se en les coses al llarg de molts anys, de dècades i preferiblement de segles. Si un només es fixa en el que passa en un any concret, no pot deduir res: hi ha una gran variabilitat d’un any a l’altre. Per això el projecte CFL, en el qual participem, ha establert el que anomenen “les dues formes de coneixement”. Una és la nostra recerca científica, basada en mesures rigoroses amb aparells moderns. L’altre és el coneixement tradicional dels Inuvialuit. Comparant el que veu en Terrance amb el que veien els seus avis, podem tenir un registre fidel de com s’ha anat escalfant l’Àrtic de forma irregular però inequívoca. I com que heu fet moltes preguntes sobre aquest tema, en els propers missatges anirem parlant de les conseqüències d’aquest escalfament.