Diari de recerca

La deserció pot donar-se a causa de condicions meteorològiques adverses, escassetat d’aliments o la mort d’un dels pares. O, quan els ous eclosionen, perquè són estèrils. Els depredadors (altres aus, mamífers, serps) són també responsables del fracàs d’una alta proporció de nius cada any. D’altra banda, una riuada o una forta ventada pot destruir físicament un bon nombre de nius. Que un niu tingui èxit, doncs, és una molt bona notícia però en cap cas un fet que es pot donar per garantit, com podeu constatar fent una ràpida ullada a les dades de nius.cat.

L’èxit de la cria és un paràmetre demogràfic molt important, però que depèn de molts factors: l’espècie, l’experiència dels pares, la posta (primera, segona, etc), la densitat de predadors, l’hàbitat, l’any… A més, com us podeu imaginar, no és gens fàcil d’estimar.

Com estimen l’èxit de la cria?

Un intent de cria ha tingut èxit quan dóna com a resultat l’envol de com a mínim un pollet. Així doncs, una manera aparentment fàcil d’estimar l’èxit de la nidificació seria calcular la proporció d’intents de cria que han tingut èxit sobre el total d’intents de cria que hem observat. Hi ha un problema, però: els nius de “llarga vida” (que no fracassen o triguen més a fer-ho) tenen més probabilitats de ser trobats que no pas els de “vida curta” (és a dir, els que fracassen), ja que estan “a l’abast” durant més temps. Per tant, el nombre de nius reeixits dividit pel nombre total de nius actius generalment tendirà a sobreestimar l’èxit de nidificació “veritable”. Què podem fer per solucionar aquest problema?

És clau observar cada posta o intent de cria en almenys dos dies diferents

Harold F. Mayfield, un reconegut ornitòleg nord-americà, va proposar la solució a principis dels anys 60. El seu mètode de càlcul es basa a estimar la supervivència diària dels nius (és a dir, la probabilitat que un niu no fracassi d’un dia per l’altre). I per això, és imprescindible tenir observacions dels nius en almenys dos dies diferents. Així podem calcular els “dies d’exposició”, és a dir, l’interval de dies en què els nius actius han estat sent observats, i durant el qual, per tant, s’ha pogut comprovar si han fracassat o no. El total de “dies d’exposició” i el nombre de nius fracassats és tot el que necessitem per calcular correctament l’èxit de la cria.

Vegem com es pot fer l’estima utilitzant les dades de cria de la tallareta cuallarga que podem trobar a nius.cat. Com vegeu, en total, s’ha constatat el fracàs de la nidificació d’aquesta espècie en 8 dels 21 intents de cria observats; i el total de “dies d’exposició” és de 261. Així doncs, aplicant la fórmula de càlcul de Mayfield [1- (nombre de postes fracassades / total de dies d’exposició)], la probabilitat de supervivència diària d’un niu de tallareta cuallarga seria de 0,97 (un 97%). Tenint en compte, però, que un intent de cria dura al voltant de 29 dies (4 dies per fer la posta, més 13 dies d’incubació i 12 d’envol), la probabilitat que un niu acabi tenint èxit (no fracassi al llarg dels 29 dies en què dura la cria) seria de 0,40. És a dir, només el 40% de l’intent de cria tenen èxit!

Molt millor la primera posta!

Si observeu les dades de cria de la tallareta cuallarga amb deteniment veureu que hi ha un patró molt clar: els intents de cria que tenen lloc al principi de l’època de nidificació (març-maig) fracassen molt menys sovint (2 de 13) que els que tenen lloc durant el juny-juliol (6 de 8). De fet, les postes d’abril-maig corresponen a primeres postes i les de juny-juliol a segones postes. Aplicant el mètode de càlcul de Mayfield, veiem que l’èxit de la cria assoleix el 78% en el cas de les primeres postes i pràcticament el 0% en les segones postes! Una diferència extremadament marcada que explica per què l’èxit de cria global de l’espècie (considerant totes les postes) sigui de només el 40%.

Continuarem informant!

Institut Català d’Ornitologia