Diari de recerca

L’àliga perdiguera no és pas una au migradora. Al contrari, és força sedentària. Es tracta d’un animal escàs i amenaçat, que viu associat als ecosistemes mediterranis. A Catalunya hi viuen unes 66 parelles i a Europa al voltant d’un miler. És tot un símbol de la biodiversitat, que viu en zones amb una forta pressió humana.

Tot i no ser migradora, incloem aquí aquest text per la rellevància dels estudis que s’han fet. I perquè de forma reiterada o ocasional l’àliga perdiguera pot alimentar-se dels ocells migradors que travessen els seus territoris.

L’Equip de Biologia de la Conservació de la UB ha publicat un article a la revista internacional The Ibis sobre la biologia de l’àliga perdiguera o cuabarrada (Aquila fasciata). Una de les seves conclusions és que protegir només les àrees de cria és insuficient, apunta el professor Joan Real, cap de l’equip. Cal protegir àrees allunyades dels nius, però òptimes per a la caça, que són clau per a la supervivència dels individus territorials. En el treball, l’equip de la UB ha estudiat 18 exemplars d’àligues per radio seguiment en tres àrees geogràfiques diferenciades (Vallès, Garraf i Priorat), del 2006 al 2008.

L’estudi també destaca que les àrees de nidificació són igualment importants fora de l’època de cria, ja que sovint les àligues les empren per descansar, refugiar-se i dormir. Per això, les regulacions de conservació a les àrees de cria no s’haurien de tenir en compte únicament durant el període de reproducció, sinó durant tot l’any, per exemple la regulació de les activitats de lleure que provoquen molèsties a les àligues.

La dieta de l’àliga

Un segon article, aparegut al Journal of Biogeography, ha analitzat la dieta de l’àliga perdiguera. Segons l’estudi, la presa més consumida per les àligues tradicionalment era el conill, seguit dels coloms i de les perdius. Però l’any 1988 apareix la malaltia hemorràgica del conill (RHD), i  el consum d’aquest animal disminueix un 30%. Aleshores, les àligues diversifiquen la dieta capturant altres mamífers, coloms, còrvids i altres aus.

Aquesta situació, juntament amb el fet que les àligues segueixen capturant proporcionalment més conill dels que hi ha al medi, evidencia que el conill és una espècie-clau. L’aparició de noves preses en la dieta de les àligues després de l’aparició de la malaltia del conill -com ara gavians, coloms domèstics o estornells, d’origen antropogènic, que a més poden aportar patògens, contaminants i ser molt poc rendibles energèticament- indica com l’aparició de noves malalties emergents pot alterar les relacions tròfiques i l’estabilitat dels ecosistemes.

Pocs joves arriben a reproduir-se

Finalment, un tercer article publicat a la revista The Auk, ha permès comprovar que les àligues s’incorporen com a individus reproductors a la població de manera tardana i que la taxa de retorn global és relativament baixa, del 9,97 %, probablement causada per una elevada mortalitat durant el període de dispersió juvenil. Aquest estudi ha rebut el suport de la Fundació Miquel Torres.

El text Morts pocs naturals comenta el problema causat per les línies elèctriques en les poblacions de trencalòs i d’àliga perdiguera, ja que molts ocells xoquen amb els fils o bé s’electrocuten en posar-se sobre les pilones.

Coneix virtualment l’àliga

L’equip de Biologia de la Conservació de la UB ha preparat aquesta magnífica pàgina web sobre l’àliga perdiguera, que inclou una interessant exposició virtual. Per la seva part, la Diputació de Barcelona ha instal·lat una webcam en un niu d’àligues del Parc del Garraf on és possible fer un seguiment de la reproducció d’aquests ocells.