Diari de recerca

Quan els víkings van arribar a Islàndia, el clima era molt més benigne que ara (ho dic per qui es pensi que el clima només canvia ara, per culpa nostra. La natura soleta també ho fa). Però de tota manera bona part del país era cobert de glaceres (una mica més petites que les d’ara) i de volcans.

Islàndia és l’única part de la Dorsal Centre Oceànica de l’Atlàntic emergida, de tot el planeta

Les Dorsals són una mena de muntanyes al mig dels oceans, constituïdes per volcans, que concentren la major part de l’activitat magmàtica del planeta. El que passa és que normalment aquests volcans són a 2.000 o 3.000 metres de profunditat sota el nivell del mar i la pressió hidrostàtica de la columna d’aigua de mar inhibeix l’activitat explosiva dels volcans. De manera que la seva activitat es limita a emissions de laves que passen desapercebudes.

Als darrers segles Islàndia ha patit una erupció relativament important: cada 5 anys de promig

I la majoria d’erupcions són altament explosives. Es pot dir doncs que es tracta de gent acostumada a viure entre volcans, i a més, amb un nivell científic i tècnic molt elevat en aquest camp de la ciència. Per la seva banda, la presència de glaceres sobre els volcans els pot aportar aigua que es barreja amb el magma, tot fragmentant-lo en petites gotetes i dopant l’explosivitat dels volcans. Per entendre’ns, el mateix volcà a Islàndia sota a una glacera i a les Canàries (evidentment sense glacera) donaria resultats molt menys explosius a les Illes Afortunades.

Bé, tornem als vikings. Poc després de la seva arribada a Islàndia a finals del segle IX, l’any 935 va entrar en erupció un volcà de nom impronunciable: l’Eyjafjallajökull (Eyja pels amics), que és el nostre protagonista.

La darrera vegada que L’Eyja havia entrat en erupció va ser al 1821

Tot i que les informacions són poques, sembla que va estar més d’un any en activitat (evidentment no sempre amb molta explosivitat). Era considerat un volcà de risc, amb un casquet de glaç per sobre d’uns 200 m de gruix, i per tant, objecte de monitoratge per part dels serveis de protecció civil islandesos. De tota manera el risc major es donava en un sector força deshabitat del sud d’Islàndia.

El que realment alertava i alerta als vulcanòlegs islandesos és el volcà Katla

Una mena de cosí de ‘Zumosol’ de l’Eyjafjallajökull: molt més gran, amb una important caldera reblerta per 500 m de glaç i una cambra magmàtica soma (el magatzem que alimenta en primera instància aquesta mena de volcans) 20 o més vegades més gran que la detectada sota l’Eyja.

Què va passar realment aquesta primavera?

L’Eyja, que no deixa de ser un volcà relativament petit amb una glacera igualment petita pels estàndards islandesos, havia anant carregant-se de magma a la seva cambra magmàtica (com a mínim inflaments del terrenys detectats per sismicitat als darrers dos decennis), la darrera vegada a finals del 2009.

No us perdeu el proper missatge, on entrarem en detall en aquesta última erupció de l’Eyja.

Domingo Gimeno