Arts i Humanitats | Diari de recerca

Aquesta troballa permetrà aprofundir en el coneixement no tan sols dels rituals funeraris realitats durant un llarg període cronològic (númides, romans i bizantins), sinó també de les seves característiques antropològiques, demogràfiques, patològiques i tota aquella informació útil per elaborar la caracterització de la comunitat allí inhumada.
De fet, hem pogut documentar ja dos tipus de ritual: cremació i inhumació. Suposo que no cal que us expliquem quines són les característiques de cadascun, oi? Per si de cas, sintetitzem dient que, òbviament, els primers són morts que han estat cremats i els altres no.
Les restes cremades, però, van ser localitzades aïllades entre el sediment i sense cap estructura funerària relacionada, per la qual cosa, som conscients de l’existència del ritual, però no el podem documentar exhaustivament més enllà del fet en si.
D’altra banda, d’entre les restes inhumades s’observen dos tipus d’enterrament:
1. Un dipòsit col·lectiu successiu (el nostre enterrament númida)
2. Quatre dipòsits individuals primaris

Rituals funeraris i restes d’esquelets
Gràcies a l’experiència de la nostra antropòloga, la Thaïs Fadrique,  sabem ja, sense passar encara per laboratori, que el ritual funerari de la sepultura col·lectiva es caracteritza pels dipòsits successius durant un període prolongat i amb el màxim reaprofitament de l’espai. Això vol dir que,  per la qual cosa podem veure en les excavacions, les restes esquelètiques s’anaven empenyent cap al fons, amuntegant i manipulant les restes de les deposicions anteriors tot el necessari per donar cabuda al nou o nous cadàvers. Així, la zona d’arraconament de la cambra funerària destaca per ser l’àrea amb la major quantitat de restes esquelètiques en les capes de sediments, diferenciant-se de l’àrea en la qual probablement seria la zona d’accés del recinte funerari. En conseqüència, s’observa un important estat de remoció i una elevada fragmentació de les restes, i es fa difícil trobar ossos sencers de mida gran. La presència de connexions anatòmiques, estrictes o amb lleugers desplaçaments, és molt puntual, i s’explicaria pel fet que determinades restes humanes, encara amb matèria orgànica adherida, continuaven en procés de descomposició en el moment de ser arraconades. Aquesta mateixa dinàmica demostraria també que l’interior del recinte era un espai buit, però on es devia escolar contínuament una quantitat indeterminada de sediment a través de l’entrada i les escletxes de les grans lloses col·locades verticalment i poc treballades que conformaven els murs. Aquest fet, junt amb la troballa de restes esquelètiques de mides molt petites i de fragments ossis, suggereix que aquest recinte no era una ossera, entesa com un lloc definitiu on haguessin dipositat les restes esqueletitzades provinents d’un altre lloc.

12 cadàvers i un aixovar ceràmic
La Thaïs, fins i tot, ha estat capaç d’identificar, de fet, dins l’enterrament col·lectiu un nombre mínim de 12 individus: 5 adults (1 probable masculí, 3 probables femenins i 1 de sexe indeterminat) i 7 subadults (1 nadó, 5 infantils i 1 juvenil). Tanmateix, ens assegura la nostra antropòloga, que aquest és un nombre que probablement augmenti quan es dugui a terme amb més profunditat l’estudi antropològic de les restes.
I, preguntareu, com sabem que és númida?… Entre altres dades, la principal ha estat l’aixovar localitzat a l’interior: Tres peces ceràmiques senceres d’època númida!!
Quanta informació que donen els ossos, oi? Doncs això no és res comparat amb el que obtindrem un cop les restes hagin passat pel laboratori! Estem tots impacients…
Fins al proper missatge!!