Arts i Humanitats | Diari de recerca

Tots els que estem en aquest viatge som conscients de les dures condicions de vida de les comunitats indígenes i afroamericanes que anem a visitar. Des de l’època colonial i després de la independència del Brasil no han deixat d’estar marginats, quan no directament eliminats. Per això ens hi acostem amb el respecte més gran, coneixent la situació límit en la qual algunes es troben.
Les dificultats per acostar-nos a les comunitats indígenes
Per poder accedir a aquesta comunitat hem demanat autorització a la FUNAI (Fundació nacional de l’indi). I aquesta, mitjançant el seu representant de la zona, ens ha informat dels darrers incidents que l’han obligat a sortir del poble i buscar refugi a la ciutat més propera.
Realment el que ens explica no és gens prometedor. Tot i que ens dóna l’autorització d’entrada ens deixa entreveure que és la nostra responsabilitat el que pugui passar. Així que vam decidir que només hi aniríem un petit grup, compost per la Bartira (la directora del projecte a Brasil), jo (Luigi), un guia i el seu cosí, que té la seva núvia al poble i que suposem que ens pot servir d’interlocutor per si les coses es posen molt difícils.

Arribant al poblat de Kapinawá

Clareja un dia de molta boira i veiem, al lluny, les roques d’entrada al llogaret. Pels indígenes aquestes roques tenen molt de valor, ja que és on realitzen els seus rituals. És una pista de terra envoltada de camps i de tancats de bestiar.
Per fi veiem les primeres cases del poble i després d’entrar-hi en una plaça se’ns apareix un cotxe carbonitzat i un edifici destruït: eren de la Funai. Pensem que realment es van enfadar molt per haver cremat aquestes “propietats” del govern federal i un temor se’ns creua per dins.
La rebuda del Xaman de la comunitat
Ara comença a ploure i el tot terreny frena davant de la casa del Xaman, un noi jove i alt que ens rep. Intercanviem diverses salutacions amb ell i vam decidir no presentar-li l’autorització de la Funai (millor no molestar …!). Ens convoca a l’escola i allà apareix de nou amb altres deu representants de la comunitat, ens pregunten què fem enllà i què volem. Així que els expliquem el nostre projecte i el nostre interès per la seva situació, per la seva història i per les dificultats que han passat.
Després de dues hores de reunió ens adonem de l’amabilitat i la solidaritat d’aquest poble

Una comunitat que consta d’unes 3.000 persones que es distribueix en 23 llogarets. Ens relaten els enfrontaments que van tenir amb els terratinents i polítics de la zona: com els perseguien armats i amb gossos de caça com si fossin animals, com de sobte van col·locar tanques on abans hi havien camps lliures, i com cada nit van anar a destruir-la. Ens parlen dels morts que van deixar en el camí i de com la Funai en comptes de defensar a les poblacions indígenes l’únic que fa és controlar-los com si fossin menors d’edat, com si no fossin ciutadans del seu país.
Ja portem moltes hores escoltant i conversant amb ells i el cosí del guia segueix feliç de la vida… “namorando” (festejant). Nosaltres comencem a pensar que els nostres companys no saben res de nosaltres i que potser comencen a patir. El guia ja no s’aguanta de fam i així amb molta admiració per aquestes persones ens acomiadem.
No serà l’única comunitat indígena que visitarem en aquest viatge, però sens dubte ens han donat una bona lliçó de dignitat i de valentia per la seva capacitat de defensar-se, de seguir endavant malgrat les dificultats.

Natàlia Moragas, Ricard Piqueras i Luigi Ruiz