Aquesta espècie va arribar als Pirineus durant la darrera glaciació. El gel que cobria bona part del continent la va empènyer, com a altres espècies, cap al sud. Quan el clima es va suavitzar, moltes espècies se’n van tornar cap al nord, però algunes van deixar individus als llocs on es trobaven com a casa. Per això tenim galls fers, perdius blanques, mussols pirinencs i altres espècies del fred al Pirineu.
Els mascles són d’un negre lluent amb el pit blavós o verd i la cua negra amb taquetes blanques. Les gallines, per contra, són d’un marró bigarrat que les camufla quan coven. És un ocell que basa molt la seva supervivència en passar desapercebut.
El gall fer no surt gairebé mai dels boscos, però no a totes les masses forestals n’hi ha. Acostuma a habitar pinedes subalpines madures, amb sotabosc ni massa espès ni massa aclarit.
Després de passar l’hivern a les capçades dels pins sense moure’s gaire, al maig el gall fer entra en zel. Aquesta és l’època en què el nostre protagonista es converteix en el senyor dels boscos d’alta muntanya. La parada nupcial del gall fer aplega mascles i femelles d’una contrada en clarianes anomenades cantaders. Són a vessants obacs, amb arbres madurs i un sotabosc arbustiu per amagar-se, però també amb carrerons i espais oberts per exhibir-se i aparellar.
Als vespres de maig els galls fers mascles s’ajoquen als arbres del seu cantader comunitari. A trenc d’alba baixen a terra i comencen el cant. És un so gutural i repetitiu, seguit d’un espetec que recorda un tap de cava amb una mena de rot final. L’estrofa es repeteix incansablement fins a les primeres hores del matí. Mentre canten, els galls obren la seva cua com un paó reial i aixequen el coll amb posat altívol. Peonen així per la seva plaça de cant per atraure l’atenció del màxim nombre possible de femelles. L’excitació és tan alta que molt sovint es produeixen enfrontaments entre ells.
Normalment, només es repten amb la mirada o bé s’encaren amb la cua ben oberta sense parar de cantar. Però de vegades arriben a donar-se cops d’ala i de bec i es poden fer ferides una mica importants. Normalment, el mascle més gallard s’aparella amb més femelles. Però no sempre. S’ha observat que hi ha mascles poc cantaires que s’ho miren, i mentre els més impetuosos canten i canten, ells s’aparellen amb les femelles.
Quan el zel va de baixa, els galls se’n tornen solitaris a les raconades fresques del bosc, i les gallines se’n van soles a fer el niu. Mentre ponen i coven, el seu mimetisme els serà cabdal per passar desapercebudes als ulls dels depredadors. Quan els pollets neixin, les seguiran a la recerca de cuques.
El gall fer és un ocell mític, al Pirineu. Ho és tant que em va inspirar aquest poema:
Cavallers negres
Arribeu al foscant,
cavallers de l’alba.
De matinada
baixeu a terra
no pas per fer la guerra,
sinó amb posat alterós.
El cant s’engega,
alceu el cap,
pit i cua
són vostre estendard.
Us reteu amb la mirada,
cavallers gallards.
Canteu, galls de bosc,
el concert secret de la muntanya.
Canteu, galls d’ignot destí,
us escolten ulls de bon matí.
Podeu saber més d’aquest poema i del llibre on apareix a http://jordidalmauiausas.cat/literatura/
Imatge de Jordi Dalmau i Ausàs.
Equip Investigador
Diari de recerca
M’agrada molt seguir des de tant lluny la vostra interessant recerca i la feina que feu per la natura. Bona sort i gràcies a tots.