Diari de recerca

Doncs ho farem des del laboratori anomenat pou lunar o “moon pool”. El mostreig el realitzem un cop cada sis dies amb un aparell anomenat “CTD amb roseta”. CTD són les inicials de Conductivitat, Temperatura i Profunditat (Depth en anglès), que són les variables que aquest instrument mesura. Normalment, el CTD es llença per la borda, però amb l’oceà completament congelat és impossible. És per això que el vaixell Admundsen posseeix un pou quadrat de dos per dos metres que va des de la coberta principal fins a la quilla, deixant el pas lliure de l’aigua de mar. Així, tant l’aparell com nosaltres estem protegits del fred.

Com s’agafa aigua de la fondària desitjada?

A part de tots els altres elements electrònics necessaris per prendre mesures que hi ha acoblats al CTD, com ara un termòmetre, el CTD porta una “roseta”, que consisteix en una corona de 24 ampolles anomenades Niskin, obertes per adalt i per baix. En baixar la roseta, les ampolles estan obertes, de manera que l’aigua va entrant per un costat i sortint per l’altre. En el moment en què l’aparell arriba a la fondària que nosaltres volem, aturem el CTD i les ampolles es tanquen mitjançant un senyal electrònic, aconseguint que l’aigua sigui exactament la de la profunditat que volem. Aquesta operació es repeteix per a totes les fondàries que volem.

En conjunt, l’aparell mesura uns dos metres de llarg per un i mig de diàmetre i són molt pesats, fa falta una grua per ficar-lo i treure’l de l’aigua. A més es necessita una persona que controli la part electrònica que faci comuniqui a quina fondària volem l’aigua i tanqui les ampolles.

Tenim visitants al pou lunar!!

El laboratori de la roseta està al voltant dels 18ºC, una temperatura molt superior a l’aire de l’exterior. Això fa que el pou sigui visitat per les foques, que l’aprofiten com a respirador. En aparèixer les foques ens quedem tots bocabadats, ràpidament agafem les nostres càmeres i esperem que tornin a pujar per respirar per prendre fotos. Són molt maques, sembla que els hi agradi ser el centre d’atenció. Ni tan sols s’espanten del CTD que puja i baixa mentre elles exploren el forat. Veient això, el que més sorprèn és pensar en la quantitat de vida que hi ha sota del gel,  i que quan sortim a la banquisa no ens adonem degut a que només veiem un gran desert d’aigua.

Beatriz Fernández