Diari de recerca

Per qui no conegui el país és difícil fer-se una idea de com és El Salvador. Jo mateix no hi havia estat mai fins fa un mes i mig, o sigui que abans d’escriure res em puc posar ben bé en el vostre lloc.

Potser la manera més fàcil de començar és obrir el Google Earth, una meravella que ens ajuda molt als geòlegs, sobretot si tens una idea bona del que vols buscar en una imatge de satèl·lit.

Com veureu és un país relativament petit (com Catalunya) que està situat entre Guatemala (al nord-oest), Hondures (al Nord i a l’Est) i el Pacífic (al sud). Té uns sis milions d’habitants i pico (com Catalunya fa 4 dies, abans del darrer cicle emigratori); com veurem més endavant no és l’única cosa que ens apropa.

Si resseguim la foto de satèl·lit els trets més prominents són la presència de llacs de planta gairebé rodona: Coatepeque al sud de Santa Ana i Llopango a l’est de San Salvador.  I a prop dels llacs trobem volcans de forma troncocònica, normalment amb un cràter central, alçades sobre el nivell del mar d’uns 2000 metres (lluny dels 4000 i 5000 dels Andes) i alçada real de l’edifici d’uns 1500 metres.

Així, tenim els volcans d’Izalco i Santa Ana (al sud de la població homònima), de San Salvador (sobre el que creix la capital del país, més del 25 % de la població, bona part de l’economia i les infraestructures; tot estenent-se fins al llac d’Ilopango), de San Vicente (mala sort, molt cobert per un núvol al moment de fer la foto),  i encara més a l’est San Miguel (si feu un zoom sobre aquest veureu les restes d’un llac de lava esfondrat, no patiu, hi tornarem…). Tot això sense aixecar el cul de la cadira ni els ulls de la pantalla.

Doncs bé, precisament els volcans més guerrers són els que no es veuen, o millor dit, els que s’amaguen sota els llacs circulars. Durant la nostra campanya ens vàrem centrar en el llac d’Ilopango, d’uns 12 kms de diàmetre major. Es tracta d’una enorme caldera d’esfondrament que va emetre magmes diferenciats (rics en sílice i volcànics: riolites i dacites; potencialment molt explosius) en el passat recent.

Quan diem d’esfondrament volem dir que en el moment que comença una gran erupció tot el sector central del llac era una mena de muntanya o en tot cas era més elevat que ara, i quan van sortir grans quantitats de magmes per les vores de la caldera el centre (de forma més o menys cilíndrica vertical) es va esfondrar com un pistó d’un motor d’explosió.

I fa molt temps d’això?

Bé, es diu que va passar en època prehistòrica… Si, de veritat?? Doncs no massa. Com que els pobladors prehispànics no portaven registre escrit, l’erupció que va succeir pels voltants del 425 de la nostra era resulta que la considerem prehistòrica, tot i que és molt més recent que la famosa erupció del Vesuvi de l’any 79 que va destruir les ciutats romanes de Pompeia i Ercolano.

Interessant, no? Demà passat continuarem parlant del llac d’Ilopango…

Domingo Gimeno