Diari de recerca | Tecnologia i enginyeria

Els nostres ulls poden semblar molt diferents d’una ràdio, però tots dos són receptors d’ones d’una part de l’espectre electromagnètic. La diferència és que els ulls poden captar les ones emeses pels objectes en la denominada regió visible d’aquest espectre, mentre que els receptors d’ones hertzianes ho fan en la regió ràdio.

L’ espectre electromagnètic s’estén des de les ones de ràdio de molt baixa freqüència fins als raigs gamma, passant per totes les regions intermèdies. Cadascuna d’aquestes ones es caracteritza per una longitud d’ona: aquesta és molt petita pels raigs gamma o g (menor a 10 pm, picòmetres; és a dir, menor a 10^-11 m) i molt gran per les ones de ràdio de molt baixa freqüència (major a 10 km, o 10⁴ m). Entremig tenim la resta de regions de l’espectre electromagnètic: raigs X (entre 10^-11 i 10^-8 m), ultraviolat (10^-8-3.8·10^-6 m), visible (3.8·10^-6-7.8·10^-6 m), infraroig (7.8·10^-6-10^-3 m), microones (10^-3-3·10^-1 m), ràdio d’alta freqüència (3·10^-1-10 m), ràdio d’ona curta (10-1.8·10² m), ràdio d’ona mitjana (1.8·10²-6.5·10² m), ràdio d’ona llarga (6.5·10²-10⁴ m) i ràdio de molt baixa freqüència (major a 10⁴ m).

Telescopis de tota mena

L’era de l’observació telescòpica del cel s’inicià a finals de 1609, quan Galileo Galilei fa servir una petita ullera que li permet descobrir els principals satèl·lits de Júpiter, les muntanyes de la Lluna o les taques solars. Des de llavors, i durant més de 3 segles, tots els telescopis que es van construir van ser visuals: observaven en la regió visible de l’espectre electromagnètic. No obstant, durant el segle XX es van desenvolupar telescopis que eren capaços d’observar en diferents regions de l’espectre. Potser els més coneguts són els radiotelescopis, grans antenes que permeten detectar les ones de ràdio emeses pels astres. Però també s’han llençat a l’espai telescopis que són capaços d’observar en altres regions de l’espectre: raigs X, raigs g, regió ultraviolada, etc.

Els telescopis òptics

Els telescopis òptics són aquells que treballen principalment a la regió visible de l’espectre electromagnètic, encara que inclouen també l’infraroig i l’ultraviolat propers. Això significa que els miralls i/o lents d’aquests telescopis són capaços de reflectir i deixar passar la llum d’aquestes longituds d’ona. A més, l’instrument amb el qual s’adquireix la imatge del cel (normalment, una càmera amb un xip CCD) és capaç de captar els fotons d’aquestes longituds d’ona.

L’Observatori del Montsec compta amb una camera CCD sensible a la llum entre els 300 i els 1100 nm, que cobreix des de l’infraroig proper fins a l’ultraviolat. Com veurem al missatge 5, en astronomia òptica s’acostuma a treballar amb filtres de diferents colors, que donen informació astrofísica molt valuosa dels astres que s’observen. A l’Observatori del Montsec tenim 5 filtres de colors que estan centrats, dins l’espectre visible, a les regions ultraviolades (filtre U, deixar passar la llum entre els 300 i els 420 nm), blava (filtre B, 350-550 nm), verda (filtre V, 460-650 nm), vermella (filtre R, 550-900 nm) i infraroja (filtre I, 700-1200 nm). Els filtres només deixen passar la llum que l’astre emet en les respectives regions de l’espectre. Per tant, un astre que tingui un color vermellós serà brillant en el filtre R, però feble en els filtres U i B. Com hem dit, de l’observació d’un mateix astre amb diferents filtres de colors, els astrònoms poden derivar informació molt important, com veurem al missatge 5.

Fins ben aviat!

L’Equip científic