Cal llevar-se a les 5:30 del matí per a poder treballar ben d’hora. La vida de l’arqueòleg és dura, i inclou ensurts imprevistos amb la fauna local. Però també inclou sessions d’intercanvi cultural – i de gresca! – amb la gent del país.
Com podeu suposar, una excavació arqueològica al nord del continent africà implica quelcom més que experiència en les tasques de camp… Es precisa d’una adaptació a un clima molt més àrid que el nostre, per això cal llevar-se a trenc d’alba, a les 5:30 del matí, per fer un petit esmorzar abans d’agafar les eines i posar-se a excavar…
Una recomanació…: Si veniu per aquestes contrades, mireu bé dins les botes de trekking que porteu quan us lleveu de matinada, doncs us podríeu trobar amb un convidat inesperat com li va succeir a algun membre del nostre equip.
Certament, la fauna local és molt interessant. Fora de les tasques arqueològiques, els animalons i bestioles de la regió constitueixen, pels aficionats a la natura, tota una font alternativa d’estudi, com passa amb aquest visitant emplomallat que ens observa calmosament. Però, com hem dit, cal vigilar i ser conscients que alguns d’ells poden suposar un autèntic perill… Coneixeu per exemple el Buthus Occitanus? Potser el nom científic no el coneixeu, però un cop vista la fotografia us haurà quedat ben clar de que estic parlant. Doncs d’aquests en tenim per donar i per vendre…
Arribats al migdia, després de dinar, som molts els que no podem resistir la temptació, sovint, de fer un homenatge a la nostra famosa migdiada. Però la pau no pot durar gaire perquè a la tarda hem de continuar treballant, però ja no al camp, sinó a la “maison des fouilles” (la casa d’excavacions), rentant les ceràmiques i els materials recuperats, siglant-los (això és, escrivint unes dades per identificar-ne la procedència), inventariant, passant a ordinador les dades extretes al matí, revisant les planimetries, etc.
El menjar
Us agrada el picant?… Doncs a Tunísia és un ingredient bàsic a la cuina…Diuen que va bé per la calor, però molts de nosaltres, probablement per la falta de costum, no ens hi adaptem… En aquest país la salsa picant per excel·lència és la harissa que com diuen els tunisencs “crema a l’hora d’entrar i també a l’hora de sortir”… No cal especificar més, oi?
Però, què me’n dieu dels dolços?… Això ja és una altra història. Després d’un plat fort i contundent com el cus-cus difícilment podreu continuar menjant res, però certament és difícil resistir-se als baklawas quan els tens al davant. Es tracta d’uns pastissets fets amb mel, sucre, mantega salada, fruits secs, ou, oli d’oliva, ametlles i una original salsa de gerani.
Una recomanació…: Si veniu per aquestes contrades, mireu bé dins les botes de trekking que porteu quan us lleveu de matinada, doncs us podríeu trobar amb un convidat inesperat com li va succeir a algun membre del nostre equip.
Certament, la fauna local és molt interessant. Fora de les tasques arqueològiques, els animalons i bestioles de la regió constitueixen, pels aficionats a la natura, tota una font alternativa d’estudi, com passa amb aquest visitant emplomallat que ens observa calmosament. Però, com hem dit, cal vigilar i ser conscients que alguns d’ells poden suposar un autèntic perill… Coneixeu per exemple el Buthus Occitanus? Potser el nom científic no el coneixeu, però un cop vista la fotografia us haurà quedat ben clar de que estic parlant. Doncs d’aquests en tenim per donar i per vendre…
Arribats al migdia, després de dinar, som molts els que no podem resistir la temptació, sovint, de fer un homenatge a la nostra famosa migdiada. Però la pau no pot durar gaire perquè a la tarda hem de continuar treballant, però ja no al camp, sinó a la “maison des fouilles” (la casa d’excavacions), rentant les ceràmiques i els materials recuperats, siglant-los (això és, escrivint unes dades per identificar-ne la procedència), inventariant, passant a ordinador les dades extretes al matí, revisant les planimetries, etc.
El menjar
Us agrada el picant?… Doncs a Tunísia és un ingredient bàsic a la cuina…Diuen que va bé per la calor, però molts de nosaltres, probablement per la falta de costum, no ens hi adaptem… En aquest país la salsa picant per excel·lència és la harissa que com diuen els tunisencs “crema a l’hora d’entrar i també a l’hora de sortir”… No cal especificar més, oi?
Però, què me’n dieu dels dolços?… Això ja és una altra història. Després d’un plat fort i contundent com el cus-cus difícilment podreu continuar menjant res, però certament és difícil resistir-se als baklawas quan els tens al davant. Es tracta d’uns pastissets fets amb mel, sucre, mantega salada, fruits secs, ou, oli d’oliva, ametlles i una original salsa de gerani.
La convivència
A l’excavació nostra, a Althiburos, és primordial, a més, saber conviure amb un col·lectiu d’arqueòlegs educats en una altra religió -l’islam-; ser respectuosos i, a l’hora, evitar el distanciament. A més, d’aquesta comunió de cultures sempre es pot treure un gran profit a l’hora d’aprendre i d’entendre, obrint la ment a altres punts de vista del món. És francament, una experiència enriquidora en aquest sentit.
Amb tot, els membres que formem l’equip català hem establert lligams d’afecte i amistat amb els membres de l’equip tunisià i, és clar, amb les gents que viuen als pobles i aldees properes al jaciment.
A l’excavació nostra, a Althiburos, és primordial, a més, saber conviure amb un col·lectiu d’arqueòlegs educats en una altra religió -l’islam-; ser respectuosos i, a l’hora, evitar el distanciament. A més, d’aquesta comunió de cultures sempre es pot treure un gran profit a l’hora d’aprendre i d’entendre, obrint la ment a altres punts de vista del món. És francament, una experiència enriquidora en aquest sentit.
Amb tot, els membres que formem l’equip català hem establert lligams d’afecte i amistat amb els membres de l’equip tunisià i, és clar, amb les gents que viuen als pobles i aldees properes al jaciment.
0 Comentaris