Diari de recerca

Controlar-ne la reproducció implica llevar-se d’hora cada dia i fer molts viatges en tot terreny durant diversos mesos. Cada parella disposa de diferents nius que acostuma a alternar cada any, la qual cosa suposa començar pràcticament de zero cada temporada. Observar un trencalòs aportant llana al niu o una branca (indicis evidents d’on situarà el niu aquell any) acostuma a suposar centenars d’hores amb el telescopi enganxat a l’ull seguint les seves evolucions per l’escarpada orografia pirinenca. L’espècie habita zones inaccessibles, i el seu seguiment implica moltes hores d’espera i anotacions detallades del comportament i moviments dels ocells per esbrinar els sectors de cria.
Per què ho fem, tot això?
Estudiar la població del trencalòs té un gran interès científic. De fet, hem publicat nombrosos articles a revistes internacionals sobre aquesta espècie. Però també es tracta d’un ocell amenaçat,  que compta amb un Pla de Recuperació a Catalunya i amb una Estratègia estatal en què hi participen totes les comunitats autònomes amb presència de trencalòs (País Basc, Aragó, Catalunya, Navarra i Andalusia).
Ens interessa molt conèixer la biologia d’aquest animal per tal d’esbrinar quines mesures cal prendre per a conservar-ne la població i evitar allò que l’afecti negativament.
Per exemple, hem detectat que una de les causes de la baixa productivitat del trencalòs pot ser l’existència dels canyets artificials, uns llocs on es deixa menjar per alimentar aquests ocells. Sembla una paradoxa, oi? Però estem veient que els canyets afavoreixen la concentració de molts individus no reproductors. Els quals, per dir-ho d’alguna manera, fan nosa i fan perdre temps als adults que s’estan reproduint en aquell territori, ja que el trencalòs és una espècie força territorial. Al final això acaba afectant negativament a la seva productivitat.
Tot plegat és una situació inesperada, que hem pogut esbrinar gràcies a la recerca científica que realitzem els membres del Grup d’Estudi i Protecció del Trencalós, de l’Estación Biológica de Doñana i del Departament de Medi Ambient i Habitatge amb la col·laboració d’Agents Rurals i dels Guardes de Reserva. Un equip humà que utilitzem tècniques tradicionals,  com ara l’ús de binocles i telescopis, i d’altres més innovadores, com la instal·lació de videocàmeres als nius o l’equipament d’adults reproductors amb GPS.  Però això és tema per a un proper missatge…
L’equip científic