En tots aquests llocs he hagut de fer cues i passar barreres de seguretat passant a avions cada cop més petits. El darrer vol ha estat el més interessant. Ens hem enlairat des d’Inuvik en una Twin Otter i hem volat una hora per sobre de la tundra fins a Paulatuk. Aquí hem aterrat breument per carregar benzina. El llogaret és extraordinari. Des de l’aire es veuen quaranta o cinquanta casetes en mig d’una immensitat blanca. Era realment difícil distingir terra ferma del mar, perquè tot estava colgat de neu. Paulatuk deu ser una de les poblacions més aïllades i remotes del Planeta.
Un mosaic blanc-i-blau
Finalment, la Twin Otter s’ha enlairat per últim cop i hem sobrevolat la banquisa cap al vaixell. Vista des de l’aire, la banquisa, el mar congelat, sembla un mosaic amb distintes tonalitats de blanc i de blau. Hi ha grans pannes cobertes per la neu, llises i immaculades, però també hi ha zones on els corrents i els vents han separat unes pannes de les altres, formant canals d’aigua oberta, i d’altres llocs on les mateixes forces apilen panna sobre panna formant fronts de pressió. Tot aquest mosaic està en constant moviment i fa que la navegació sigui molt perillosa. El gel és dur com un roc. Només cal recordar l’enfonsament del Titànic a prop d’Halifax, o el més recent de l’Explorer a l’Antàrtida, per adonar-se del que el gel li pot fer a un vaixell. Per això la nostra campanya es fa a bord d’un trencaglaç.
Una campanya complicada
L’Amundsen és un trencaglaç mitjà, de 98 m d’eslora, preparat per trencar gel anual (de dos metres de gruix com a molt), però incapaç d’enfrontar-se al gel multi anual (que pot arribar a fer uns deu o dotze metres de gruix). I per això la campanya és logísticament una de les més complicades que s’hagin fet mai. L’Amundsen juga amb els vents i el gel, evitant aquelles zones en les que es formen fronts de pressió i buscant les aigües obertes o les pannes de gel més estables.
I si això és tan complicat per què no buscar una zona arrecerada i deixar el vaixell tranquil? Preguntareu. Doncs això és el que vam fer a la campanya CASES, entre el 2003 i el 2004: el vaixell es va deixar atrapar per la banquisa a la Badia de Franklin, un lloc protegit dels vents i amb gel molt estable. Però de cara a l’Any Polar Internacional, els organitzadors s’han sentit més ambiciosos i més valents. Hi ha raons científiques darrere d’això, però les explicarem demà, perquè per la finestreta de la Twin Otter ja veig el casc vermell de l’Amundsen aparcat en una panna de gel. Durant les properes setmanes, aquest vaixell serà casa meva.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris