Diari de recerca

Richard Feynman va guanyar el premi Nobel de física en 1965 per les seves contribucions a l’electrodinàmica quàntica. Jo tampoc tinc ni idea del que és això. Però Feynman, a més de guanyar el premi Nobel va fer moltes altres coses: va participar en el projecte Manhattan per construir la primera bomba atòmica, va tocar els bongos en un club de Califòrnia, va participar en el comitè d’investigació del desastre del transbordador espacial Challenger, es va esforçar a millorar els programes educatius escolars en el seu estat i va escriure diversos llibres de divulgació. Feynman era famós per les seves conferències profundes i divertides al mateix temps sobre tot el diví i l’humà. En definitiva, era el científic que a tots ens agradaria ser.

Per a què serveix la recerca?

En la nostra societat actual hi ha un èmfasi molt considerable sobre les qüestions aplicades. Sempre que expliquem la nostra feina a amistats o familiars que no són científics, la primera pregunta que ens fan és i això per a què serveix? Sempre m’ha sorprès que ningú es pregunti per a què serveixen la música, la pintura o el cinema, que les arts es considerin justificades en si mateixes, mentre que la ciència necessiti justificar que serveix per a alguna cosa, i aquesta cosa a més hagi de ser pràctica. També m’intriga la secció dels diaris  en la qual surten les notícies sobre ciència. La música, la pintura i altres arts surten a “Cultura i Espectacles”. En canvi, la ciència fa la sensació de no ser cultura, de no tenir un lloc clar a la societat i les notícies científiques apareixen a “Societat”, aquest calaix de sastre a on van a parar des d’assassinats fins a obres públiques.

Per descomptat que la ciència serveix per a alguna cosa, com també serveixen per a alguna cosa les arts. La nostra vida quotidiana està totalment basada en les aplicacions de la ciència, en la tecnologia. Però aquesta no és l’única utilitat de la ciència. La ciència és una forma d’entendre el nostre entorn, de comprendre com funcionen les coses, de descobrir què hi ha més enllà de la superfície. Aquesta comprensió produeix un plaer perfectament comparable al que produeix escoltar la nostra música favorita o llegir aquell poema que ens emociona.

La veritable raó per fer ciència

En una sèrie de conferències titulada “El sentit de tot plegat” Feynman intentava explicar aquest sentiment: “El treball científic no es fa per les seves aplicacions. Es fa per l’excitació que produeix el que es descobreix. Potser la majoria de vostès ja ho saben. Però a aquells que no ho saben, em resulta gairebé impossible transmetre’ls aquest aspecte tan important en una conferència, la part realment estimulant, la veritable raó per fer ciència. I si no s’entén aquest aspecte no s’entén el fonamental. No es pot entendre la ciència i les seves relacions amb totes les coses llevat que s’entengui i es valori la gran aventura del nostre temps. Vostè no viu en el seu temps llevat que entengui que això és una aventura fabulosa i alguna cosa estimulant i fantàstic.”

La forma tan accelerada que ha avançat la ciència els últims anys ha fet que aquesta sigui una de les èpoques més fascinants de la història de la humanitat. I, no obstant això, per a una gran part de la població, aquest plaer és com si no existís. Hi ha un camí estret entre el vocabulari de la ciència i el dels ciutadans que la divulgació hauria de convertir en autopista. Ens agradaria que aquest diari hagués contribuït amb un granet de sorra a transmetre una imatge equilibrada de la nostra activitat, barreja de llargues hores de treball rutinari i d’entusiasme cada vegada que entenem alguna cosa més sobre el nostre entorn. Sovint es compara la investigació a l’Àrtic a una aventura. En realitat l’aventura no és anar a l’Àrtic (i si no vegeu el missatge 1). La veritable aventura del nostre segle és la ciència. I si voleu continuar a l’Àrtic no teniu més que seguir el blog d’en Toni Pou, un periodista que en unes setmanes pujarà a l’Amundsen.

Carles Pedrós Alió