Diari de recerca

Els meteors són l’objectiu d’aquest projecte de recerca, però quin és el seu origen i quina és la raó del nostre interès? Hauríem primer de dir que el sistema solar no només és constituït pel Sol i els planetes que giren descrivint òrbites el·líptiques al seu voltant,  sinó per una immensitat de cossos de dimensions menors, entre ells planetes nans, asteroides i cometes. Aquests, igual que els planetes, també descriuen unes òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Amb el pas del temps aquests petits cossos col·lideixen i es fragmenten tot produint partícules menors que anomenem meteoroides. La Unió Astronòmica Internacional defineix meteoroide com a una partícula sòlida que orbita el Sol amb dimensions entre mil·lèsimes de mil·límetre i 10 metres.
Un producte dels cometes
Els meteoroides provenen majoritàriament dels cossos petits, sobretot asteroides i cometes, tot i que alguns són roques llançades des dels planetes per grans col·lisions. Però els cometes són els grans productors donat que són constituïts per una gran quantitat de gel d’aigua i d’altres compostos que, quan passen prop del Sol, s’evaporen i impulsen els petits minerals sòlids que envolten els gels. La pressió del gas els llança projectats, desvinculant-se així del cos progenitor i passant a orbitar el Sol.
Aquests petits fragments guarden una òrbita similar a la del cos pare. En conseqüència, després de molts passos pel periheli tindrem un cos orbitant al voltant del sol i un eixam de petits fragments que segueixen el cos pare, anomenat eixam meteòric (vegeu Figura). No només això, heu de saber que, com que els cometes a vegades es fragmenten i desapareixen, la presència d’eixams meteòrics ens resulta clau per conèixer de l’existència passada d’altres cometes i, fins i tot, podem deduir la seva natura i composició química.

La Terra com bé hem dit abans descriu una òrbita al voltant del sol. En certs moments de l’any la Terra travessa eixams meteòrics. Així es produeix l’entrada de meteoroides a l’atmosfera terrestre. Aquests cossos entren a velocitats relatives entre 11 i 72 quilòmetres per segon! . L’alta velocitat fa que el cos es desintegri pel fregament de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera terrestre tot produint un rastre lluminós, fenomen conegut com a estel fugaç o meteor.

Eixams destinats a la dispersió
Ara bé, aquests petits fragments no orbiten per sempre al voltant del Sol. A mesura que va passant el temps es van desvinculant cada cop més del cos pare degut a la pressió de radiació de la llum solar o les pertorbacions gravitatòries que exerceixen els planetes. Tot plegat fa que l’eixam es dispersi. Aquests processos, conjuntament amb col·lisions amb altres partícules, fan que els eixams durin entre 10.000 i 100.000 anys per terme mig. Tot just, els anomenats meteors esporàdics apareixen en qualsevol moment de l’any i es tracta precisament de partícules que han perdut la seva afinitat orbital amb els seus cossos progenitors.