Diari de recerca

A banda d’aprendre expressions pintoresques com “¡Atrás  malandrines!” o “¡Ah, esbirros!” en aquest “tebeo” vaig quedar fascinat per un personatge secundari que només apareixia algunes vegades, quan l’ajustada agenda del Capitán Trueno li permetia unes vacances. Llavors, el nostre heroi navegava cap al nord, més enllà de la geografia convencional, fins a arribar a Thule. Allà l’esperava Sigrid, la reina benvolent d’aquest lloc. Estic convençut que bona part del caràcter mític que van adquirir les “sueques” durant les dècades dels seixanta i setanta van ser deguts a la impressió que aquella dona extraordinària i misteriosa va causar en molts nens dels cinquanta.

Les ètnies de l’Àrtic

Molt més tard vaig aprendre que Thule era una població real en el nord-oest de Groenlàndia. El seu nom verdader és Qaanaaq. Va ser una gran decepció descobrir que no era aquell paradís remot on Sigrid governava amb equitat, justícia i harmonia, sinó un poblat minúscul amb una base militar nord-americana. En realitat Sigrid hagués hagut de ser Inuit i no escandinava. Els escandinaus només van arribar a l’Àrtic cap a l’any mil, i només van establir algunes explotacions agrícoles a l’extrem sud de Groenlàndia, mentre que els Inuit portaven centenars d’anys caçant a la regió hiperbòria. Fem inventari. Les ètnies que poblen l’Àrtic són els Inuit a Amèrica i Groenlàndia, els Sami a Lapònia, els Nenet i altres grups petits a Sibèria i els Chukchi a la Península de Chukotka. Totes són ètnies originàries d’Àsia. Totes elles són gent que s’han especialitzat a viure en un ambient extremadament fred i hostil. En tot el que concerneix aquest aspecte són insuperables.

La “conquesta” dels pols

Però els rigors d’aquest clima no els han deixat espai per desenvolupar una cultura històrica. La superioritat de la seva tecnologia per viure en les regions polars va quedar palmàriament demostrada durant la “conquesta” del pol sud. Cal reconèixer que la paraula conquesta és bastant inapropiada atès que el 50% dels participants va morir en l’intent i que el resultat es va limitar a abandonar una tenda de campanya i una bandera en un punt més o menys pròxim al pol sud geogràfic. En qualsevol cas, les raons per les quals el grup britànic de Scott va morir mentre que el noruec d’Amundsen va sobreviure, cal buscar-les a l’extrem oposat del planeta, en l’Àrtic.

Amundsen, Scott i els Inuit

Mentre Scott freqüentava els salons de l’alta societat anglesa, Amundsen passava dos anys a l’Àrtic canadenc aprenent dels Inuit. Una anècdota il·lustra perfectament la situació. Amundsen estava acampat a l’illa del Príncep Guillem quan un grup d’Inuits  va passar prop del seu campament. Els trineus arrossegats per gossos anaven en fila índia a una velocitat considerable. Amundsen, sempre atent a qualsevol detall, va notar que un home amb raquetes corria davant del primer trineu. Podria haver pensat “estan bojos aquests Inuit, en lloc d’anar còmodament sobre el trineu, van corrent per davant”. Però Amundsen no va fer això, sinó que els va preguntar perquè ho feien. La resposta va ser que els gossos sempre segueixen a un líder. Si un home corre davant, els gossos ho segueixen sense dubtar, però si no, sornejen i moltes vegades es paren en sec o cal fustigar-los amb el fuet perquè corrin. Quan va fer la seva expedició al pol sud, Amundsen va col·locar sempre a un campió d’esquí nòrdic per davant dels seus gossos. El resultat va ser que els seus trineus van avançar a un ritme considerable sense problemes. Scott, per contra es va mostrar incapaç de moure els seus trineus i va morir arrossegant tota la càrrega personalment. Sempre cal estar obert a aprendre dels natius. Particularment, quan aquestes persones han viscut en unes condicions tan dures com les polars durant milers d’anys.

Carles Pedrós Alió