Diari de recerca

El canvi global inclou, entre altres coses, el canvi del clima i el canvi dels usos del sòl. En el cas del canvi climàtic als sistemes d’alta muntanya com ara el Pirineu, això es tradueix, generalment, en un augment de la temperatura a totes les cotes i un canvi en la precipitació, disminuint la seva quantitat anual i la distribució estacional. Els usos del sòl també han canviat -i encara ho fan- molt, als sistemes alpins i, concretament, al Pirineu. Així, l’abandonament de l’agricultura a cotes baixes i mitjanes, i el de la ramaderia d’alta muntanya més amunt, ha portat a grans canvis en la composició del paisatge, fent-lo menys fragmentat en poques dècades.

Ens interessa molt com poden respondre les comunitats naturals a la suma d’aquests dos importants factors de canvis. La literatura científica ens diu que, en altres contrades alpines, les espècies ja han reaccionat a aquests canvis. Per exemple, se sap que la línia de bosc ha pujat una mica (degut a una millora de les condicions climàtiques i una disminució del control per part dels herbívors domèstics), reduint la superfície de prat alpí. També hi ha dades que mostren que moltes plantes comencen a florir abans. Això, que en principi no sembla important, pot tenir grans conseqüències a nivell de comunitats. Per exemple, què els pot passar, a les plantes, si els seus pol·linitzadors no han reaccionat de la mateixa manera i encara no hi són, quan a les plantes els fa falta? Els científics tot just comencem a estudiar aquest tipus de coses.

Al CREAF estem estudiant què ha passat a la comunitat de vertebrats del Pirineu en les darreres dècades. Hem pogut observar que, com les plantes i els animals d’altres contrades, també han augmentat el seu rang de distribució altitudinal, fent-se presents a altituds més altes però no desapareixent de les baixes. També hem vist que en general, les espècies que més ràpidament han reaccionat d’aquesta manera han estat els ocells que es troben en posicions tròfiques baixes. No han fet el mateix els micromamífers de posicions tròfiques semblants, mostrant una menor capacitat d’adaptació a les noves condicions. Les espècies carnívores, en general, tampoc no han canviat gaire el seu rang de distribució, doncs la majoria ja són presents arreu. D’entre les que es desplacen, hem vist que les nouvingudes són més grans que les seves anàlogues natives, que vol dir, bàsicament, que arriben preses i competidores més grans. Si aquests patrons continuen en el futur, ens podem trobar que el Pirineu acabi sent molt més homogeni del que és ara, amb una dominància d’espècies una mica més grans, més superfície forestal, i menys espècies típiques d’alta muntanya, que veurien molt disminuït el seu hàbitat.

Irene Figueroa