Diari de recerca

Si heu llegit els missatges anteriors, ja deveu saber que la marmota alpina viu en estructures socials familiars, formades per un mascle i una femella dominants i els seus fills subordinats, en general, de fins als 3 anys d’edat. Fins que arriba aquest moment, els subadults cooperen en la cura i cria dels fills de l’any, és a dir, dels seus germans petits. En aquest tipus de vida social, l’aprenentatge i la cooperació poden jugar un paper molt important en la supervivència dels individus, transmetent coneixements de pares a fills pel que fa a un aprofitament òptim dels recursos o una major capacitat de fugida davant dels depredadors.

El crit d’alarma és una de les conductes més habituals dins dels grups familiars de l’espècie. Els individus vigilen constantment, i davant de qualsevol situació de risc o possible perill, emeten crits per comunicar a la resta d’individus la necessitat de fugida i refugi. Aquesta conducta incrementa el risc de depredació sobre l’individu que l’emet, però augmenta substancialment la probabilitat de supervivència de la resta del grup. Aquesta cooperació dins el grup pot haver facilitat la ràpida expansió de l’espècie pel Pirineu mitjançant la disminució significativa de la depredació.

Diversos estudis realitzats amb altres espècies del gènere Marmota posen de manifest l’existència de diferències en les vocalitzacions dels diferents individus. Per tant, l’existència de crits diferents en funció del tipus d’amenaça o de l’espècie depredadora és, teòricament, possible. De fet, els gossets de les praderies (Cynomys gunnisoni) tenen la capacitat d’emetre diferents vocalitzacions en funció del tipus de perill que se’ls mostra, i, fins i tot, s’ha demostrat l’existència de diferents “dialectes” entre poblacions. També van poder observar que, en aquesta espècie, existia un aprenentatge en les vocalitzacions de les cries. Els primers dies emeten un crit genèric i senzill per qualsevol tipus d’amenaça, i amb el temps, aquest crit es va complexant i tornant-se específic per a cada tipus de depredador.

La nostra pregunta és si en la marmota alpina, una espècie amb estructura social i comportament molt semblant als gossets de les praderies, també existeix aquesta variabilitat en els crits d’alarma específics per a cada situació, i si els petits són capaços de perfeccionar-les i aprendre-les amb el temps.

Per fer-ho, estem enregistrant els crits tant de les marmotes adultes com de les cries de l’any utilitzant diversos tipus de “perills” per incitar els crits: un peluix lligat a una plataforma amb rodes, un avió planejador, un pal amb un sac a la punta que s’aixeca de cop…

Fins al moment, el que ens sembla intuir és que existeixen 2 tipus de crits molt diferenciats, un pels perills aeris i un pels terrestres. A més, sembla que fins ara els marmotons (les cries de l’any) es limiten a córrer cap al cau quan els adults criden per algun perill en lloc de cridar ells, fet que ens fa pensar que estan aprenent a diferenciar què és perillós i què no a partir dels crits dels pares; veurem què passa els propers mesos!

Irene Figueroa