Diari de recerca

Preguntar-se quan va començar aquesta relació entre el bestiar domèstic i els rapinyaires necròfags equival a demanar-se quan va començar la domesticació dels animals per part de l’home. I justament això és el que ens explica Maria Saña Seguí, investigadora del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona en el seu article La domesticació dels animals. Segons aquest text, es té notícia que les comunitats neolítiques criaven cabres i ovelles fa 7.800 anys, segons s’ha pogut documentar al jaciment de tel Halula, a Síria.
Del futur de la ramaderia de muntanya en parla l’article El paisatge del trencalòs, redactat pel Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons aquest text, els Pirineus són el producte d’uns quants mil·lennis de presència humana continuada. La ramaderia extensiva forma part dels ecosistemes naturals pirinencs i ha estat la responsable d’aportar una part important dels recursos alimentaris que són aprofitats per bona part de la fauna salvatge. Entre la qual, per descomptat, hi ha el trencalòs.
Però fins a quin punt el trencalòs depèn del bestiar domèstic?
La mortalitat del bestiar domèstic varia en funció de l’espècie, el període (estiu/hivern) o el seu règim (estabulat o extensiu). En una comarca de muntanya com l’Alta Ribagorça i abans de la recollida selectiva dels cadàvers, la disponibilitat de biomassa animal disponible (ovelles, cabres, vaques, egües i porcs) es va calcular en 24.732 kg. És a dir, segons aquesta estimació, cada any es produirien unes 24 tones de cadàvers d’animals domèstics en aquesta comarca pirinenca.
Tenint en compte el nombre de parelles de trencalòs presents a la comarca (6) i els requeriments energètics diaris mitjans d’aquestes aus (aproximadament 328 gr/dia), les necessitats tròfiques anuals de les 6 parelles se situarien al voltant dels 953 kg, amb la qual cosa semblava haver-hi suficient menjar. De fet, els estudis fets a Catalunya l’any 1996 van arribar a la conclusió que la biomassa animal proporcionada per ovelles, cabres i isards superava amb escreix els requeriments energètics de les parelles de trencalòs catalanes.
No obstant això,  aquestes dades estan sobrevalorades. En primer lloc, la gran majoria dels cadàvers no són accessibles al trencalòs, sovint per motius d’ubicació. En segon lloc, moltes despulles (principalment de vaques i egües) no són aprofitades pel trencalòs com a conseqüència de la mida de les restes i del seu pes.
Però el pitjor és que, des de fa uns anys, la normativa sanitària vigent impedeix abandonar al camp els materials considerats de risc, entre els quals hi ha les despulles del bestiar. Aquesta normativa es va desenvolupar arran de l’encefalitis espongiforme bovina (problema anomenat popularment malaltia “de les vaques boges”)  i impedeix abandonar el cadàver de cap animal domèstic mort a la muntanya, sinó que obliga els ramaders a dipositar-lo al lloc adequat. Això es fa per evitar el risc de malalties. Però ha complicat molt la vida al trencalòs, que abans trobava amb més facilitat carcasses a la muntanya.
Així doncs, el trencalòs depèn cada vegada menys del bestiar i cada cop més del menjar que se li lliura en canyets controlats. Pot això comportar una menor disponibilitat de menjar pel trencalòs? I pot això afectar-ne la productivitat, tal com estem constatant enguany?
En ciència, cada resposta tanca un interrogant i n’obre molts més…
Fins al proper missatge!