Diari de recerca

A la serralada dels Pirineus, com a la resta de llocs muntanyosos del món, la unitat bàsica del paisatge (i de les relacions socials) són les valls.
Les valls es van anar formant per l’acció erosiva dels rius fa milions d’anys. En molts casos, a més, les diferents glaciacions que van afectar el nostre Pirineu van originar l’aparició de grans i llargues geleres que baixaven per aquelles mateixes valls i que les van eixamplar, com uns immensos ribots que llimaren els marges.
Altres valls, per la seva banda, tenen congostos, uns passos estrets entre parets de roca que han propiciat que es formin grans llacs aigües amunt. De tot això, és clar, només en queden les proves sobre el terreny que dedueixen els geòlegs.
Però si el títol d’aquest article parla d’ocells, per què cal tanta explicació sobre les valls? Doncs perquè a vol d’ocell les valls són com a carreteres en els seus viatges migratoris.
La major part de les nostres grans valls pirinenques estan orientades de nord a sud o de nord-est a sud-oest. Les migracions de les aus també són de nord a sud i a l’inrevés, tret de comptades excepcions. Els ocells a la tardor viatgen cap al Sud, i a la primavera cap al nord. De la primera part del periple també se’n diu migració postnupcial, és a dir posterior a les núpcies, que vol dir l’època de reproducció. De la segona part se’n diu migració prenupcial, i és la que es produeix ara, a la primavera. És a dir, que els ocells fan un viatge d’anada i un altre de tornada (si no els passa res).
Així doncs, ja tenim quelcom en comú entre ocells i valls: les valls pirinenques són un punt d’orientació per a les aus viatgeres perquè els fan de passadís en la direcció desitjada per creuar la serralada.

Un gran rebost obert dia i nit
Encara hi ha una altra raó per la qual moixons i tota mena d’aus segueixen les principals valls pirinenques a l’hora de migrar: l’aliment. Les valls estan solcades per rius i aquests són com un gran rebost ple de menjar obert nit i dia. Moltes espècies d’ocells migradors són insectívores o s’alimenten d’invertebrats, i d’aquests animalons els rius nets n’estan curulls. I no sols les lleres, sinó també la vegetació de ribera i els prats de les ribes.

Aiguamolls de muntanya
En algunes valls, els rius i les persones han format aiguamolls o llacunes, com és el cas del salencar de Barruera a l’Alta Ribagorça, els Arenys de la Noguera al Pallars Jussà, la mollera d’Escalarre al Pallars Sobirà, la cua dels embassaments de Rialp i d’Oliana a l’Alt Urgell o les basses de Gallissà i de Sanavastre a la Cerdanya. Aquestes zones humides no són tan grans com les del nostre litoral, però juguen un paper molt important com a lloc de parada i fonda de moltes aus viatgeres. I és que a més de menjar, als rius hi troben llocs per reposar després d’una o més jornades de vol.

Quan neva, el Segre pot esdevenir el Delta de l’Ebre!
Si hem començat l’article parlant de geomorfologia, l’acabem parlant de meteorologia. A la primavera sovint encara neva algun dia fins al fons de les valls pirinenques. Quan això passa, es produeix una aturada massiva d’ocells migradors pels prats i lleres dels nostres rius, com la que es va produir el proppassat 22 de març, per exemple, a la vall del Segre, al seu pas per la Seu d’Urgell.
El cas més destacat que es coneix d’aquest fenomen es va produir el 15 d’abril de 1999. Aquell dia, al mateix lloc que aquest mes de març, es van aturar al Segre centenars d’aus de tota mena a causa d’una nevada tardana. Mireu, a la taula adjunta, les espècies de pas que s’hi van veure. Talment com si fóssim al Delta de l’Ebre o als Aiguamolls de l’Empordà!