Bé, doncs, el nostre viatge s’acaba. Com a mínim el que ens ha portat físicament a Pernambuco. Ara, comença un altre viatge…
Comença el viatge que ens portarà als nostres despatxos de la universitat a estudiar, analitzar i intentar comprendre tot el que hem vist.
Hem complert els nostres objectius, malgrat l’ensurt inicial amb aquelles chuvas y enchentes (pluges i inundacions) que ens han donat un cop de realitat contemporània. La nostra intenció era transportar-nos al món del passat, concretament dels segles XVI-XVII cap endarrere. Però ara, amb el que ens hem trobat, no podem deixar de reflexionar sobre la situació de vulnerabilitat de les poblacions afros indígenes actuals.
Hem complert els nostres objectius, malgrat l’ensurt inicial amb aquelles chuvas y enchentes (pluges i inundacions) que ens han donat un cop de realitat contemporània. La nostra intenció era transportar-nos al món del passat, concretament dels segles XVI-XVII cap endarrere. Però ara, amb el que ens hem trobat, no podem deixar de reflexionar sobre la situació de vulnerabilitat de les poblacions afros indígenes actuals.
Ens queda les imatges d’una àrea amb fortes arrels culturals, una població activa i un passat poc estudiat
Com us dèiem els primer dies, els estudis d’humanitats ja no responen a la idea dels professors i professores tancats a les aules. La recerca és molt més que això. Implica dissenyar, treballar en equip, complementar-se en les especialitats de cadascú i sobretot establir lligams d’amistat i complicitat. Sense això no podríem haver estat compartint la nostra quotidianitat les 24 hores del dia durant gairebé un mes. Així que no només hem après del nostre subjecte d’estudi sinó també dels nostres companys i de nosaltres mateixos.
No podem evitar un mig somriure quan uns dies després ens tornem a trobar als despatxos de la universitat, “disfressats” de professors universitaris. Motxilles, barrets, botes, hamaques i sacs són substituïts de nou per sabates de tacó, camises ben planxades, maletes de cuir i un munt de paperassa pendent. El Bossa nova es transforma en els despatxos 2072,2073,2074 del segon pis de la facultat.
El dia a dia habitual torna a ser una mica gris, però des d’aquests mateixos despatxos s’escolta la música d’un forró que diu ‘Vamo sair, pra algum lugar, quem sabe até dançar…’
Com us dèiem els primer dies, els estudis d’humanitats ja no responen a la idea dels professors i professores tancats a les aules. La recerca és molt més que això. Implica dissenyar, treballar en equip, complementar-se en les especialitats de cadascú i sobretot establir lligams d’amistat i complicitat. Sense això no podríem haver estat compartint la nostra quotidianitat les 24 hores del dia durant gairebé un mes. Així que no només hem après del nostre subjecte d’estudi sinó també dels nostres companys i de nosaltres mateixos.
No podem evitar un mig somriure quan uns dies després ens tornem a trobar als despatxos de la universitat, “disfressats” de professors universitaris. Motxilles, barrets, botes, hamaques i sacs són substituïts de nou per sabates de tacó, camises ben planxades, maletes de cuir i un munt de paperassa pendent. El Bossa nova es transforma en els despatxos 2072,2073,2074 del segon pis de la facultat.
El dia a dia habitual torna a ser una mica gris, però des d’aquests mateixos despatxos s’escolta la música d’un forró que diu ‘Vamo sair, pra algum lugar, quem sabe até dançar…’
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris