Arts i Humanitats | Diari de recerca

El començament de l’Holocè fa uns 12.000 anys coincideix amb la lenta, però contínua desaparició de les comunitats caçadores-recol·lectores arreu del món, reemplaçades per (o convertides en) comunitats dedicades a la domesticació d’animals i/o plantes. Només a l’Àfrica i Amèrica es poden trobar unes poques comunitats caçadores-recol·lectores avui en dia, però al Gujarat han desaparegut completament.

 Un període més humit
Malgrat això, l’evidència arqueològica suggereix que els caçadors-recol·lectors van habitar aquesta regió fins a períodes més recents que a les regions veïnes. Una de les raons que pot explicar la pervivència d’aquesta forma de vida la podem trobar en les condicions mediambientals que caracteritzaren aquesta regió en les primeres fases de l’Holocè. L’Holocè és un període interglacial, és a dir, segueix un període glacial (Edat de Gel) i es caracteritza per condicions atmosfèriques més temperades i humides.

Un desert més verd
Al final de l’última Edat de Gel, el desert del Thar es va expandir fins a arribar al nord del Gujarat. L’augment de la precipitació al començament de l’Holocè va erosionar parcialment les dunes, provocant l’acumulació d’argiles impermeables i aigua a les depressions interdunals. Aquí es van formar llacs i la vegetació va començar a créixer, afavorint l’estabilització de les dunes. Allò que era un tòrrid desert esdevingué un marge força més benigne. No obstant això, la zona activa del desert del Thar encara estava (i està) molt a prop, de manera que anys de pluges abundants podien precedir una llarga sequera.

L’avantatge de ser mòbil
Sota aquestes condicions climàtiques i mediambientals van viure els últims caçadors-recol·lectors del nord del Gujarat. Vaharbo Timbo és un bon exemple del possible escenari sociomediambiental d’aquest període. Un grup de cinc dunes situades al voltant d’un petit llac interdunal acullen cinc campaments de caçadors-recol·lectors. Plantes i animals colonitzaven els marges del llac durant i després de l’estació de pluges, proporcionant menjar i aigua a les comunitats locals.
Durant els anys de sequera, aquestes comunitats podien moure’s cap a una zona més afectada pel monsó on trobar més recursos. Les comunitats d’agricultors, menys mòbils degut a les necessitats de cultivar un terreny, són generalment més vulnerables a una sèrie d’anys secs. Només en períodes recents (durant l’Holocè mitjà) l’agricultura es va introduir a la regió, reemplaçant completament la forma de vida dels caçadors-recol·lectors i possiblement contribuint a l’expansió de la vegetació i l’estabilització d’aquest marge del desert del Thar.

Andrea Balbo