Diari de recerca

De tot l’equip de científics que vam formar part en l’expedició a Islàndia (pel motiu que ja coneixeu i que va tenir en tensió a mig Europa), vaig ser elegit per decisió unànime per ser el conductor del 4 x 4 durant els dies que va durar la campanya.

Començaré per les meves primeres sensacions (sense tenir en compte el fet de ser en un país nou que no era dins dels meus projectes futurs de poder visitar). Des del moment que inicies una ruta per carretera ja sents un grau de responsabilitat cap als col·legues que formen l’equip. Després, penses que vas en direcció a un volcà en erupció, sense saber quines condicions trobaràs a mesura que t’hi vagis apropant. En el meu cas em va entrar un calfred per dins del cos. 

Veuria en viu i en directe la meva primera erupció volcànica

A dia d’avui encara em costa explicar amb paraules aquest primer encontre amb el volcà Eyjafjalla, però si haig de dir alguna cosa breu seria… Tan de bo pogués retrocedir en el temps per tornar a gaudir d’aquella experiència!

De tota aquella setmana que vam estar reconeixent i mostrejant la zona, hi va haver concretament un dia que, per a mi, va ser el més complicat i preocupant de tots com a conductor. El volcà es va reactivar i va expulsar més quantitat de cendra volcànica, que va començar a cobrir el cel com un mantell fosc. A poc a poc es va dispersar cobrint cada vegada més superfície en direcció als vents predominants. Just aquell dia anàvem per carretera en aquesta direcció i ja a la llunyania vaig començar a patir.

El tram per on circulàvem estava desapareixent, enmig del núvol de cendra

Gairebé semblava un obstacle. Just abans de travessar aquest mur (realment ho semblava!) que delimitava la part afectada pel núvol de cendres, vaig perdre completament la visibilitat. Quasi no podia ni veure les línies de la carretera. Encara menys els cotxes que venien en direcció contrària. Només sentia que s’anaven apropant, però quan els veies ja estaven passant pel teu costat. I tot això amb l’afegit que la carretera estava més relliscosa per la capa de cendra que l’anava cobrint.

En tota la meva vida no havia estat mai tan alerta com a conductor

Encara que el tram fos en línia recta. Vaig arribar al punt de sentir-me superat i vaig pensar en la possibilitat de parar. Però al mateix temps pensava que no podia fer-ho. Potser vindria algú per darrere que no ens veiés i podria provocar un accident.

Així que vaig prendre la decisió de continuar

Això sí, amb els nervis a flor de pell i encara més preocupat per la resta de companys. No s’escoltava ni una mosca dins del vehicle, només sonava un CD de Dire Straits de fons.

Finalment, vam travessar el núvol de cendra i vam tornar a la normalitat.
Vam mostrejar la zona, i en acabar és clar, s’havia de tornar. Això implicava travessar novament el núvol de cendra…

Una altra vegada van començar a pujar les meves pulsacions

I com que a la vida moltes de les coses no venen soles, va començar a caure una pluja molt lleugera, gairebé imperceptible. Però prou com per empitjorar encara més la visibilitat a través del parabrisa, ja que s’anava formant una espècie de pasta cada vegada més opaca i enganxosa sobre el vidre.

En veure que la visibilitat cada vegada anava empitjorant més, se’m va ocórrer la brillant idea de passar el neteja parabrises amb aigua. Va ser el pitjor que podia fer. La primera passada em va deixar completament sense visibilitat, fet que em va obligar a reaccionar ràpidament. Vaig treure el cap per la finestreta i em vaig apartar a la vorera, que semblava bastant segura. Allà vaig poder netejar manualment el parabrisa. Em va quedar clar que en una situació així no tornaria a activar el neteja parabrisa mai més.

Malgrat això, finalment vam arribar al nostre destí, sense gaires més problemes. Com veieu, a vegades una simple ruta per anar a agafar mostres es pot complicar més del que pugui semblar a priori.

Alejandro Rodríguez González