Arts i Humanitats | Diari de recerca

Comença així:

─«Què fa vostè?»─em va preguntar la dona policia de la immigració de l’aeroport. Jo vaig titubejar una mica abans de donar una resposta i li vaig dir ─«Historiador de la Ciència»─, no sabia si es referia a la meva professió o a la forma en què em guanyava la vida, dues coses que no sempre coincideixen. La resposta seria la mateixa, tant per un com per a l’altre sentit de la pregunta. Però el què no sabia era si volia saber més detalls o la simple resposta que li vaig donar. De cop i volta, l’assumpte es va aclarir, ─«on treballa, a què es dedica, de què viu?»─ em va contestar en un to més alt i més aspre. Ahhh, ara tot era més fàcil, sabia les respostes, era qüestió de trobar les paraules i explicar la història de forma que fos clara i creïble, com la idea que d’això jo mateix tenia al cap.

L’inesperat abordatge de la policia, de camí ja cap a la sala d’embarcament, no és una experiència agradable. No deixes de sentir la inquietud dels interrogants i dels dubtes que una persona pot suscitar en l’altra. «Bé, vaig pensar, és rutina, seran només uns minuts». Mentrestant, l’autoritat m’havia dit que posés la meva maleta a sobre una taula, disposada en un despatx al qual m’havia conduït, gairebé sense adonar-me’n, mentre em demanava veure el contingut de la mateixa. Així doncs, vaig deixar els meus pensaments i vaig tornar a concentrar-me en la conversa amb l’agent de la policia, doncs vaig pensar que el contingut d’aquell maletí m’ajudaria en la tasca de fer-li entendre la meva professió, mentre li aclaria què feia i on treballava.

─«La veritat és que aquesta maleta és com un cofre del tresor, bé vull dir com la reproducció d’un cofre del tresor per a un historiador»─, li vaig dir, i tot seguit, li vaig explicar que al seu interior hi havia les còpies d’uns documents històrics. La policia va intentar regirar-los de mala manera, amb la qual cosa vaig haver de demanar un millor tracte per aquell material, doncs, precisament, jo hi estava treballant ─«Què fa vostè amb tots aquests papers?»─, em va inquirir ─«Fer saber que existeixen, catalogar-los, llegir-los i analitzar-los»─, li vaig dir. Tot seguit, li vaig explicar que eren documents antics, malgrat no tant, comparats amb d’altres que estudiaven d’altres historiadors. També li vaig dir que formaven part de la correspondència que un il·lustre paleontòleg català havia mantingut amb un altre científic espanyol (exiliat a un país llatinoamericà), al voltant dels anys quaranta i els cinquanta del segle XX (molts anys abans que hagués nascut aquella noia tan autoritària). Ambdós personatges, un des de Catalunya i l’altre des de l’altre costat de l’oceà, parlaven d’espècies fòssils, d’estudis realitzats per altres col·legues, discutien de metodologies i es corregien mútuament. Li vaig explicar que, precisament, havia vingut d’Espanya, a la recerca d’aquelles cartes que eren la resposta a d’altres que es trobaven a l’arxiu d’un Museu de la Península. Només una petita mostra de les 154 caixes plenes de material documental (cartes, documents, fotos, llibretes de treball, anotacions, retalls de premsa,…). Aquest grapat de papers completava el diàleg que, a distància, havien mantingut aquells científics, i del qual jo mateix n’era un oient privilegiat quan els llegís en ordre cronològic, i després seria el seu transcriptor i, potser, inclús la persona que els llegís en veu alta.

L’autoritat remirava les cartes, aquesta vegada amb molt més tacte. Les mirava sense llegir, però se li endevinava la intenció de descobrir en elles quelcom tan fascinant que les convertís en el tresor que jo descrivia. De cop i volta, va semblar que ho havia trobat… ─«Félix Rodríguez de la Fuente? El dels documentals de naturalesa?─, jo li vaig contestar que sí, que era ell mateix. ─«Doncs jo els veia tots; el meu pare sempre els posava. M’encantava veure els animals i els seus comportaments. Recordo que el meu pare sempre deia “llàstima que la tele no sigui en colors”, i aquesta frase em feia pensar que jo podia pintar les taques del linx o les plomes d’un ocell en la meva imaginació. I què té a veure amb tota aquesta història?».

Continuarà… ho esbrinaràs al proper missatge!

Carlos Acosta Rizo