Diari de recerca

Aquesta tempesta es produirà quan la Terra travessi un dens eixam de partícules emès pel cometa 21P/Giacobini-Zinner durant diverses aproximacions al Sol esdevingudes durant el segle XIX.
Aquest cometa és periòdic i completa la seva òrbita al voltant del Sol cada 6.62 anys. Com que són compostos de roques i gels, cada vegada que s’aproxima un cometa al Sol pateix l’escalfament de la seva superfície per la llum solar i s’esdevé la sublimació dels gels. Els gasos que es desprenen d’aquesta sublimació exerceixen una pressió sobre les partícules minerals que són llançades i queden en l’òrbita solar.

És tot just durant el periheli (el punt de l’òrbita on l’objecte es troba més a prop del Sol) quan l’emissió de partícules des del cometa s’incrementa, tot produint cortines de partícules que evolucionen separadament des que se separen del cometa. Aquestes cortines de material, conegudes com a dust trails en anglès, són freqüents en òrbites semblants als seus cometes progenitors. Donat que són formades per partícules d’un tamany (entre) de poques micres que es troben disperses al llarg de tota la seva òrbita,  són principalment visibles en el rang infraroig. De fet, són tan febles que no van ser descobertes fins que es va posar en òrbita el satèl·lit Infrared Astronomical Satellite (IRAS) que va ser operatiu l’any 1983.
L’evolució orbital d’aquestes cortines de partícules són estudiades amb interès per astrònoms donat que quan la Terra les travessa produeixen les anomenades tempestes de meteors. Es tracta de pluges de meteors molt intenses produïdes per la interacció de les partícules amb l’atmosfera de la Terra, on normalment es volatilitzen. El seu estudi des de la Terra proporciona informació sobre les seves òrbites i és per això que la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits les estudia des de 30 estacions de detecció automàtiques a tota Espanya. En aquest cas, participem en una campanya internacional promoguda des de l’Institut de Mécanique Céleste et de Calcul des Éphémérides (IMCCE).

Les tempestes meteòriques són també a l’agenda dels professionals de l’espai doncs els enginys artificials poden patir l’impacte directe amb aquests projectils. Poca broma: en el cas de les Dracònides, impactarien a una velocitat d’uns 21 km/s (o sigui uns 75.600 quilòmetres per hora!). De fet, ja durant les tempestes de Lleònides del cometa 55P/Tempel-Tuttle ocorregudes a finals del segle XX la majoria de satèl·lits i fins i tot el Telescopi Espacial Hubble van ser orientats per minimitzar els impactes amb aquest eixam meteòric. Cal tenir en compte que, fins i tot partícules de pocs centímetres, podrien foradar el fusellatge dels satèl·lits en òrbita terrestre i produir errades en el seu funcionament. Tot dependrà de com nombroses siguin les partícules i les seves dimensions.
Des de la superfície de la Terra no ens haurem de preocupar, però. Només ens cal gaudir de la nit estelada i desitjar que el cometa 21P/Giacobini-Zinner ens hagi deixat un bon rastre de partícules que produeixi els més meravellosos focs naturals. Convé recordar que tot just una tempesta de meteors va marcar la joventut del cèlebre astrònom català Josep Comas Solà com explicà ell mateix a la seva obra Astronomia (1952) publicada per l’editorial Labor.