Diari de recerca

Deu ser la vintena vegada que faig aquest viatge per sobre de l’Atlàntic nord. Però lluny de trobar-l’ho avorrit, aquest viatge em fa molta il·lusió perquè tinc el privilegi de participar en una campanya oceanogràfica a l’Àrtic dins del quart Any Polar Internacional, per estudiar la vida de l’Oceà Glacial a bord d’un trencaglaç. Campanya oceanogràfica? Any Polar Internacional? Què és tot això? I a més, a l’Àrtic? Un trencaglaç? Quina aventura! Oi?

Doncs bé. No exactament. Jo confio que aquest viatge no sigui cap aventura i us explicaré que no ho serà gràcies, en bona part, a en Karl Weyprecht, un marí de l’Imperi austrohongarès que va morir de tuberculosi fa més de cent vint anys.

En Karl Weyprecht volia fer una expedició per explorar les zones polars que llavors eren totalment desconegudes. Va convèncer l’emperador Francesc Josep I que el seu prestigi sortiria reforçat si patrocinava una expedició d’aquestes característiques i a l’estiu de 1872 navegava a bord del Tegetthoff allunyant-se de les costes de Noruega cap a aigües desconegudes. El seu primer estiu va ser molt profitós, ja que van descobrir un arxipèlag que ningú no sabia que existís. El van batejar com a “Terres de Francesc Josep” en honor de l’Emperador. Si busqueu aquestes illes en un Atles veureu que són un dels llocs més remots del món. Són entre els 80 i els 82 graus nord, més lluny de les costes de Sibèria al sud que del Pol Nord. Quan va arribar la tardor van deixar que el mar es congelés al voltant del vaixell i es van preparar per passar l’hivern estudiant la zona. Els homes d’en Weyprecht van determinar la topografia i van prendre mesures de temperatura i d’altres variables durant tot l’hivern. L’objectiu era aprofitar aquests mesos de foscor i tornar cap a Europa un cop les temperatures més suaus de la primavera fonguessin el gel. La primavera va arribar inevitablement, però el gel no es va fondre. I encara pitjor, a la primavera següent tampoc es va fondre. Després de dos anys atrapats al gel, Weyprecht es va adonar que si no abandonaven el vaixell tots moririen de fam durant el tercer hivern. De manera que van carregar els queviures sobre les barques de salvament i van començar a arrossegar-les per sobre del mar congelat cap al sud. Al cap de deu dies de caminar van fer un descobriment esfereïdor: darrere d’ells van veure el pal major del Tegetthoff. Com era possible? Doncs mentre ells arrossegaven les barques cap al sud, els corrents marins havien empès el gel sobre el qual caminaven cap al nord. Weyprecht va haver de fer servir tots els seus recursos de comandant i de psicòleg per convèncer als seus homes que havien de continuar caminant. I van tenir èxit, van arribar allà on el mar ja no era congelat i el van travessar fins a ser rescatats a les costes de Nova Zembla per uns pescadors russos.

I què te a veure això amb l’Any Polar Internacional i amb què el meu viatge no serà cap aventura? Us ho diria ara mateix, però l’avió ja està arribant a Mont-real i l’hostessa em demana que tanqui el meu portàtil i em cordi el cinturó de seguretat. Ummm. Demà continuarem (i potser mentre estant podeu fer una mica de recerca oi?)

Carles Pedrós Alió