A mitjan febrer de 1267, viatjant de Montpeller cap a Barcelona, Jaume I s’aturà a Perpinyà, on rebé una ambaixada de l’Il-Khan mongol Abaqa que demanava el seu suport per a una croada a Terra Santa contra els mamelucs d’Egipte. El fet coincideix amb l’arribada d’una carta de desafiament del seu vassall aragonès Ferrís de Lliçana. L’única cosa que interessa Jaume I en el passatge de El Llibre dels fets és destacar el contrast entre el gran amor que li manifesta el “més alt rei del món” i la traïdoria del noble rebel. Per això, comunica als seus cortesans que ell, que està avesat a caçar grues i piocs salvatges, és a dir, enemics poderosos com els musulmans d’al-Andalus, sabrà sortir també a buscar coloms i garses, com l’humil Ferrís. No diu, tanmateix, ni una paraula més sobre els ambaixadors mongols i llur propòsit.
Si vols escoltar i llegir aquests episodis, fes clic a aquest fragment de la versió digital de El Llibre dels fets.
Una carrera per guanyar la Cristiandat
La croada no reapareix en el relat fins al paràgraf 474, quan el rei Jaume refereix l’arribada a València el gener de 1269 d’una ambaixada d’Abaqa i del seu sogre, l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg. El sobirà, que era a Toledo en aquells moments, anuncià al seu gendre Alfons X de Castella la seva ferma intenció de seguir la invitació dels seus nous aliats orientals i partir cap a Terra Santa. El monarca castellà, que desconfiava dels tàrtars pagans i dels bizantins herètics, tractà de dissuadir el Conqueridor del seu propòsit, però no ho aconseguí. Desafiant l’opinió dels seus parents, Jaume I s’embarcà el 4 setembre de 1269 en l’empresa que havia de ser la culminació de la seva carrera de campió de la Cristiandat.
Com a excusa… que Déu no ho volia!
En el llibre el rei no informa a penes sobre l’exèrcit i la flota, ni explica tampoc la sort de les tropes que arribaren a Orient. Es limita a justificar les raons per les quals ell abandonà, finalment, la travessia i retornà a Catalunya. Per aquesta raó ens ofereix un relat minuciós de les fases del temporal marítim que l’obligà a desistir i n’emfasitza l’origen diví: Déu no volia que complís en aquell moment el seu vot de croat.
Així el sobirà proclama la seva innocència davant de l’opinió pública que l’acusava de covardia. El projecte continuà obsessionant el rei fins al final de la seva vida, tal com ho demostra la narració del II Concili de Lió de 1274.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris