Stefano Asperti, un dels millors coneixedors del llibre del rei, ho ha dit molt bé: “el lector veu, escolta i, per consegüent, sap allò que Jaume I ha vist, sentit i experimentat: no se li proporcionen informacions suplementàries que integrin o aclareixin allò de què s’ha assabentat d’aquesta manera. És una visió parcialíssima i subjectiva, però absolutament excepcional per la intensitat amb què la narració reïx a fer reviure els llargs instants dramàtics”.
Les llàgrimes del rei
Jaume I, per exemple, no descriu l’escena de la mort de Guillem o de Ramon de Montcada, com ho farà anys més tard Bernat Desclot, sinó que es limita a descriure el moment en què el bisbe de Barcelona li comunica, apartant-lo del camí, la notícia de la seva mort, les llàgrimes que li vénen de seguida als ulls i les primeres paraules que és capaç de dir: «No plorem, que ara no és hora de plorar, mas llevem-los del camp» (§ 66).
Si vols escoltar i llegir aquest episodi, fes clic a aquest fragment de la versió digital del Llibre dels fets.
Si es vol llegir una relació objectiva i equilibrada, gairebé periodística, del que, segons les fonts catalanes, va passar a Portopí el 12 de setembre del 1229 el millor és recórrer a la narració en tercera persona que va escriure Bernat Desclot, i contemplar alhora el mural de la conquesta de Mallorca del Palau Caldes de Barcelona, que ara es conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Si vols saber què explica aquest cronista, llegeix el relat La batalla de Portopí segons Desclot.
Una versió parcial i subjectiva
En el Llibre dels fets Jaume I dóna per suposat que tothom coneix la història de la batalla tal com l’explica Desclot i narra allò que no tothom coneix: la seva pròpia versió, parcial i subjectiva, sens dubte, però per això mateix ple de detalls suggestius i penetrants com el somriure de Guillem de Montcada quan veu arribar al campament el rei, neguitós per saber si els Montcada criticaran la seva intervenció a la batalla de Santa Ponça (§ 61); la fam del rei un cop acabada la batalla de Portopí (“Fe que dec a Déu, gran fam he que hui no mengé” § 67) i el detall preciós de les ‘les esteles’ que «veia hom en el cel» després d’haver sopat a la tenda de N’Oliver de Térmens; una versió plena de diàlegs que posen en relleu les pors, la impaciència («E per amor de Déu, cuitem-nos!» § 63) o les ganes del rei, gairebé sempre reprimides per la gent del seu seguici, d’entrar en la batalla, (§ 64-65), i també plena de diàlegs que permeten de veure com ressorgeixen les tensions entre els Montcada i el comte Nunó Sanç (§ 63). Qui eren tots aquests cavallers? Llegeix el text Un alliberament progressiu per esbrinar-ho.
El lector ideal del Llibre dels fets ha de conèixer d’entrada la versió diguem-ne oficial de la batalla: el que Jaume I li ofereix només és la seva versió. El rei també hi era i vol presentar, a gairebé cinquanta anys de distància dels fets, el seu relat, un relat ple de detalls, imatges i paraules destil·lades per la seva memòria. Aquest és el valor afegit de la narració de la batalla de Portopí segons Jaume I.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris