Arts i Humanitats | Diari de recerca

En canvi a Lhasa, quan dos amics es troben al carrer se saluden tot dient: “Khabar theka.” Podem traduir-ho com “On vas?”. Aquesta és la fórmula més corrent de salutació al Tibet Central, i molt especialment en el dialecte de la zona de Lhasa; l’equivalent al nostre “Hola”.

Quanta gent parla el tibetà?

Es calcula que actualment hi ha uns sis milions de parlants de tibetà. La major part els trobem al Tibet pròpiament dit (dins les fronteres de l’actual República Popular de Xina). Altres comunitats que parlen tibetà les trobem al llarg dels Himàlaies des de Birmània fins Pakistan (Territoris del Nord), passant per Índia (Arunachal Pradesh, Sikkim, Himachal Pradesh i Caixmir), Bhutan (on el dialecte tibetà conegut com “dzongkha” és la llengua oficial) i Nepal (Dolpo, Mustang, xerpes). Finalment, cal afegir-hi la diàspora tibetana que avui dia es calcula que ja arriba més de 150.000 refugiats, instal·lats a Índia principalment.

Com és la llengua tibetana?

El tibetà pertany a la família de llengües tibeto-birmanes, constituïda per més de 250 llengües diferents. La major part les trobem a Birmània, Xina, Tibet, Nepal, Bhutan, Índia i Pakistan. Les dues llengües més parlades d’aquest grup lingüístic són el tibetà i el birmà. La primera va néixer com a llengua literària escrita al segle VII, mentre que la segona ho va fer al segle XII.

El tibetà té un sistema d’escriptura propi format per trenta caràcters que al mateix temps poden combinar-se entre si. Els primers testimonis escrits de l’escriptura tibetana els trobem al segle VII i al llarg de la història ha donat lloc a una de les literatures més riques del continent asiàtic. D’altra banda, existeixen multitud d’estils d’escriptura, és a dir cal·ligrafies, que s’utilitzen en funció del context (cartes, avisos oficials, impressió de llibres, etc.). Una altra característica important del tibetà és l’existència de diferents registres de la llengua parlada en funció del respecte que es vol demostrar a l’interlocutor. Això significa que existeixen en la llengua dos vocabularis diferents en funció del registre. Per exemple, “aigua” en registre neutre és “chu”, mentre que en registre honorífic és “chab”.

No dirien “El tigre matà iacs” sinó “Tigre iacs matà”

Hi ha algunes característiques del tibetà que cal destacar. L’ordre dels elements de l’oració és molt diferent del nostre. Primer posen el subjecte, a continuació tots els objectes (directe, indirecte, circumstancials) i finalment el verb, és a dir, és una llengua SOV. Un tret molt destacat és que es tracta d’una llengua ergativa: expressa (o millor marca) el subjecte de l’oració transitiva d’una manera especial. Aquest és un tret lingüístic que comparteixen poques llengües al món: basc, tibetà, txetxè, llengües aborígens australianes, etc. Se sap que el sumeri també era ergatiu. La major part de les llengües són transitives (el subjecte de l’oració transitiva es marca de la mateixa manera que el de la intransitiva) com el català, el rus, el xinès o l’àrab.

És l’hora dels adeus

Després d’aquest breu repàs a la llengua tibetana ens acomiadem dels nòmades amb un “Tsering” o “Llarga vida”, que és la fórmula habitual en el dialecte dels nòmades de Changtang i dels khampes de l’est. A Lhasa no la sentirem gaire aquesta fórmula de comiat. Allà és més habitual el “Shu-o” (que hom diu quan marxa a aquell que es queda) i el “Phe-o” (que el que es queda diu al que marxa), entre moltes altres expressions que no tenim temps de descriure.

Mentre els nòmades marxen en pau, nosaltres ja distingim a l’horitzó la inconfusible silueta de les dues gegantesques roques de Khyungdzong.

Josep Lluís Alay