Diari de recerca | Tecnologia i enginyeria

Els vents de Tramuntana ens obliguen a restar a port, com a mínim un dia, a l’espera que les condicions millorin. Al matí ho hem intentat. El vaixell ha sortit del port de Maó, però en donar la volta per tornar a la zona del canal on treballem, hem hagut de tornar enrere. Onades d’entre 2 i 2,5 metres no ens permeten treballar amb els mínims de seguretat. També impedeixen que els diferents aparells puguin donar informació rigorosa o creïble.

En alguns moments hem pogut utilitzar alguns aparells que poden prendre dades de la columna d’aigua. O recollir, per exemple, plàncton. Però en aquests moments el moviment del vaixell fa molt incòmode la feina.

Treballar a mar és bonic i moltes vegades apassionant, però moltes vegades arriba a ser desagradable. Cada dia que perdem degut al mal temps és temps no recuperable. Quan esgotem els dies previstos de campanya el vaixell ha de tornar a port, ja que hi ha un altre grup i un altre equip que ens espera i que prendrà el relleu amb altres estudis.

El que no puguem fer ara, ja no ho podrem fer, com a mínim, fins d’aquí a mig any.

En moments com aquests, que són més habituals del que ens agradaria, penso amb alguns companys. Penso en aquells que centren quasi tota la seva feina en treballs de laboratori o d’ordinador, analitzant dades seves o d’altres. El risc és mínim. Entenem que és una feina a fer. Però a vegades, no podem evitar envejar les comoditats dels despatxos i laboratoris. És una enveja sana, perquè sabem que la seva feina també és important.

Tanmateix ens compensa ser a mar, el nostre objecte d’estudi. El contacte directe amb els organismes i les condicions que els envolten potser ens ajuden a entendre millor el medi marí. Això no obstant, no podem deixar de pensar, en alguns moments, que la mar sembla que no ens vulgui. I en la comoditat del despatx, quan som davant la pantalla de l’ordinador.

Josep Maria Gili