Arts i Humanitats | Diari de recerca

Els tibetans ni cremen ni enterren els cossos. Els cossos dels difunts s’esquarteren i s’ofereixen als voltors. És una fórmula molt pròpia dels tibetans, que se’ns dubte recorda les torres del silenci dels mazdaistes perses, seguidors de Zoroastre. Per als tibetans, bonpos o budistes, fer ofrena del propi cos per alimentar d’altres éssers vius (els voltors) és el darrer acte meritori que es pot dur a terme en aquesta vida.

Gossos i trencalossos

Tinc la impressió que algunes de les aus que tenen el seu niu a les roques de Khyungdzong són trencalossos. No hi ha cap dubte, ho són, el mateix Gypaetus barbatus que podem veure a casa nostra i que Recerca en Acció va seguir en el projecte Dins del niu del trencalòs, però ara el podem observar a quasi cinc mil metres. En tibetà els anomenen: khobo o khogen. Curiosament, és una au molt apreciada entre els tibetans. I manté una estreta relació, mai ho hagués dit, amb els gossos, d’acord amb les tradicions locals. Un molt bon amic meu de Lhasa, en Samdrup-la, em va explicar un cop que els gossos (khyi) del Tibet es poden dividir en quatre classes en funció de qui són els seus avantpassats. Els gossos més ferotges i temuts són descendents dels lleons; els seus quatre ulls (dos ulls més dues taques marrons a sobre els ulls) els delaten. D’altres provenen de la barreja amb ossos i encara un tercer grup és resultat de l’aparellament amb llops.

Els gossos khokhyi

Però el més sorprenent de tot és que existeix una quarta categoria de gossos al Tibet que són els khokhyi. Els tibetans diuen que el primer poll d’un trencalòs és un gos. Normalment mor, perquè la mare no sap com alimentar-lo i, per aquesta raó, els tibetans proven sovint de prendre-li del niu; se’l posen a la butxaca i es posen a córrer. El poll està cobert de pèl i plomes i el seu aspecte recorda el d’un gos. És considerat com un ésser preciós, porta bona sort i dóna salut. Aquests polls tan especials s’han acabat barrejant amb gossos i avui dia és difícil veure’ls, m’explicava el meu amic de Lhasa. Ell encara en va poder veure un. El tenia l’antic lama del Jokhang (el temple principal de la capital tibetana, per molts avui convertit en un “mal museu” sota estrictes mesures de seguretat); i tenia plomes i pèl! Sorprenent i màgic alhora, el Tibet sempre et deixa sense alè.

Aparto aquestes meravelloses històries de la rica tradició oral tibetana i retorno al nostre circuit de Khyungdzong. L’ermità em va cridar, vol mostrar-me la seva cova.

Josep Lluís Alay