Un cop arribats a la zona del Magrib, les aus tenen dues possibilitats: travessar per l’estret de Gibraltar per tal de minimitzar el pas pel mar, o bé creuar el Mediterrani on només podran parar a les poques illes i illots que trobaran en el decurs de la travessa.
Avantatges i inconvenients
Escollir una o altra estratègia presenta un seguit d’avantatges i inconvenients. Els que opten per travessar l’estret de Gibraltar, pràcticament hauran de fer un vol curt pel mar, ja que a la seva part més estreta la separació dels continents és de només 14,4 quilòmetres. En funció de la ruta que hagi traçat l’ocell haurà de fer un recorregut més llarg per tal de travessar per l’estret, especialment si arriba per la costa occidental africana o bé per una ruta més oriental respecte a l’eix de Gibraltar. Aquesta estratègia permet fer pràcticament tota la ruta per terra, on és molt més fàcil trobar un refugi en cas d’emergència com ara un episodi de mal temps. L’únic inconvenient és que el viatge migratori serà més llarg. Els avantatges comparatius que presenta travessar el mar Mediterrani es tradueixen en guany de temps. Per exemple, un ocell que hagi travessat el Sàhara per l’eix d’Algèria, podrà seguir en línia recta, tot travessant el mar, per arribar a les costes del sud de França. Haurà tingut un vol molt més ràpid que si l’hagués fet pel continent.
Dades empíriques amb la campanya del Piccole Isole
La campanya del Piccole Isole està configurada amb diverses estacions de captura d’ocells ubicades estratègicament al Mediterrani occidental. Malgrat que inicialment aquest projecte estava basat en localitats insulars, el projecte es va ampliar també a estacions costaneres. Aquest fet ha permès comparar, entre altres moltes coses, la fenologia de pas de les diverses espècies d’aus migradores. Quan s’ha dut a terme la comparativa amb espècies que són molt capturades, com és el cas de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) o bé la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) s’ha trobat que en ambdós casos la data mitjana de pas és més tardana en aquells ocells que passen per les illes que els ho fan pel continent. Un estudi dut a terme amb les esmentades espècies va comparar la data mitjana de pas a dues petites illes (illa de l’Aire, Menorca i Cabrera, Mallorca) i les de les estacions dels aiguamolls de l’Empordà (Girona) i el delta de l’Ebre (Tarragona), durant les campanyes del període 1996-2001. En el cas de l’oreneta vulgar, de la qual es van capturar gairebé 3.200 individus a les estacions continentals i més de 500 a les insulars, es va veure que passaven, de mitjana, 4 dies més tard per les illes; per la seva banda, la boscarla de canyar (més de 3.600 individus al continent, i gairebé 350 a les illes), passava de mitjana cinc dies més tard per les illes. En ambdós casos es va observar que, significativament, el pas a través del Mediterrani era més tard que el del continent.
Per què hi ha aquestes diferències?
Hi ha diverses hipòtesis que podrien corroborar aquest fet diferencial del pas dels passeriformes amb diverses estratègies en funció de la ruta escollida. D’una banda, es podria establir que els ocells que passen per la via continental, la via més lenta, però segura, van més avançats perquè es dirigeixen cap a territoris de reproducció situats més al sud i pràcticament ja han arribat a destinació o els queda poc (han d’arribar als territoris de cria en el moment adequat, ni massa tard ni massa d’hora); els que migren per les illes, en canvi, poden ser individus que van cap a terres més septentrionals que els que passen pel continent. Per sort, això es va poder comprovar, atès que sabem que, per a una mateixa espècie, les poblacions més septentrionals tenen les ales més llargues, i, per tant, hauríem d’esperar ales llargues en els individus capturats a les illes. No va ser així, la mitjana de la longitud de les ales dels ocells que passaven pel litoral era més elevada que la dels de les illes. Aquesta hipòtesi, per tant, quedava invalidada. Una altra de les teories era que potser els ocells que es capturaven a les illes tenien una condició física baixa i per tant els que paraven no eren representatius dels que passaven. Això es va poder comprovar amb un altre dels paràmetres que s’observa en els ocells migradors: la càrrega de greix. Es va poder constatar que a les illes els individus portaven una càrrega menor de greix que la dels que passaven pel continent, però en cap cas es tractava d’ocells extenuats.
La hipòtesi del retard
Si descartem les dues hipòtesis anteriors, només quedaria com a plausible la hipòtesi del retard: els ocells que passen per les illes van més tard que els que passen pel continent; han d’arribar a un moment òptim als territoris de cria, bàsicament per evitar una forta competència pels millors territoris i poder optar a un d’ells. Aleshores, es pot establir que els individus que passen pel continent, un camí més segur i amb possibilitats de fer parades, són els que van amb temps, mentre que els que passen per les illes són aquells que donat que, ja porten un cert retard, opten per travessar el mar Mediterrani, on només podran parar a illes i illots, tot quedant molt supeditats a la meteorologia. Es podria dir que, d’alguna manera, aquests prenen una opció arriscada, però que els farà arribar “a temps” a les zones de reproducció.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris