En primer lloc, els arbres sense fulles –com els palo santo o els matazarnos– que li havien donat la impressió, en desembarcar, de ser vegetals morts per la radiació solar, era tot el contrari: eren vius! Són arbres que perden les fulles a l’estació seca amb l’objectiu d’estalviar energia; en canvi, a l’estació de les pluges, brolla el verd a les seves branques fins aleshores despullades. Això ho podem observar perfectament a l’illa des de la qual sóc escrivint aquestes línies: Santa Cruz. Concretament, de camí cap a Bahía Tortuga.
El misteri dels cactus gegantins
Caminant en direcció a Tortuga Bay ens trobem amb uns cactus gegantins que semblen arbres: les opuntias. El seu tronc no és de fusta massissa, com seria la d’un pi o un roure, sinó que és una malla molt lleugera però que, com les bigues d’un alt gratacels, configura una estructura reticulada que és capaç d’aguantar molt de pes dalt d’una copa molt alta. La superfície d’aquest tronc, el que seria l’escorça, sembla aparentment un pi de la Mediterrània però només és una pel·lícula molt fina, com una mena de paper que utilitzen els habitants locals per a fer pantalles decoratives destinades als seus llums ornamentals. Però no hem d’oblidar un altre detall: el pal de les opuntias adultes (de 5 a 6 metres d’alçada) està lliure de punxes.
No m’apropo que em punxo…
De forma oposada, si al llarg del nostre camí ens fixem en els exemplars més joves, amb només unes desenes de centímetres d’alçada, veurem que tota la superfície del jove cactus està recobert d’unes punxes molt perilloses. Quina és la raó? A les zones més àrides de les illes Galápagos les tortugues gegants i les iguanes terrestres (fora de les marines, també tenim espècies d’iguanes terrestres endèmiques de les Galápagos) s’alimenten, entre altres coses, d’opuntias: els hi encanten no només les pales sinó també els seus suculents fruits.
Consegüentment, una manera que l’opuntia arribi a l’estat de maduresa és aconseguir sobreviure a l’atac repetit dels rèptils. Solució: defensar-se amb una densa bateria de pues, del contrari tota ella podria ser menjada. A mesura que la planta creix el tronc va mantenint una sèrie de punxes defensives per a limitar l’accés, i quan els fruits i les pales ja són a uns quants metres del sòl –fora de l’abast de les tortugues i les iguanes– aleshores és quan ja no fan falta punxes en el tronc: les tortugues i iguanes es conformen amb les pales i els fruits que cauen a terra.
Primers auxilis
Ara, quan acabi la redacció d’aquest missatge, precisament haig de cercar les meves pinces quirúrgiques dins de la farmaciola que sempre duc dins de la pesant motxilla: he de retirar les pues d’opuntia que s’ha clavat un dels meus expedicionaris en el braç mentre fotografiava un llangardaix de les laves. Desitgeu-nos èxit amb la “intervenció” i fins ben aviat.
Que guai l’exploració! M’agradria saber més coses, estic impacient per la pròxima notícia! Sóc una aficionada de Recerca en acció!
Hola Carla,
Properament tindràs més notícies nostres! El Quadern de Viatge a Recerca en Acció segueix. Ah!, el meu expedicionari va poder lliurar-se de totes les punxes gràcies a les pinces quirúrgiques.
Salutacions,
Jordi