Diari de recerca

Un laboratori a l’aire lliure

Treballem grans quantitats de sediment (estem parlant aproximadament d’uns 25.000 kg d’argila!), això fa que el nostre laboratori sigui a l’aire lliure. Però a més, ha de ser un indret on hi hagi un curs d’aigua natural o bé un embassament i ha de ser d’un lloc de fàcil accés i estar a prop del jaciment (els sacs pesem uns 20 kg i si et toca fer la “micro-excavació” la teva esquena agrairà un curt transport).

Si, si! Hi ha d’haver aigua per “excavar” microfòssils, perquè no fem servir ni punxons ni bisturís, sinó que utilitzem mànegues i garbells, perquè us feu una idea, és un procediment semblant al que s’utilitza en mineria per separar la ganga de la mena metàl·lica.

I un cop muntat el laboratori, què cal fer?

Una vegada hem transportat els sacs plens de sediment al “laboratori” de camp es prepara la infraestructura (gens sofisticada) necessària per treballar. El primer pas és escampar plàstics negres per poder posar a sobre el sediment del jaciment que hi havia als sacs. La terra ha de perdre la humitat que conté, és a dir s’ha d’assecar, per això l’estenem i la deixem unes hores al sol a sobre els plàstics. A l’estiu és el millor “forn”: és natural i econòmic.

Quan el sediment està sec, s’aboca en cubetes i seguidament s’omplen amb aigua. Si l’argila està ben seca, quan la posem en contacte amb l’aigua, el sediment serà capaç d’absorbir més aigua i aconseguim que es dissolgui més ràpidament. En aquest moment es deixa que s’estovi el material unes dues o tres hores, fins que l’argila s’hagi dissolt completament.

El següent pas és abocar les cubetes en els garbells de camp, que es coneixen amb el nom de taula garbelladora i que serveixen per atrapar bocins de materials.

Comença la micro-excavació!

La “micro-excavació” comença quan aboquem el fang de la cubeta a sobre de la primera taula, llavors apliquem aigua a pressió amb unes mànegues, fent que l’argila desaparegui entre els forats dels garbells i que només quedin atrapats els grans minerals i microfòssils en la malla dels garbells. Quan ja no queda gens d’argila a sobre les malles de les diferents taules i només es veuen els grans que no s’han dissolt o el que els paleontòlegs anomenem concentrat, alcem la malla per facilitar el traspàs de nou del material del garbell fins a la cubeta. A partir d’aquí, es torna a repetir el cicle, fins a acabar amb tot el sediment que és a remull.

L’últim pas del rentat és assecar el concentrat que hem recuperat de cada garbell. Aquest s’escampa en plàstics en terra perquè s’assequi al sol. El concentrat de cada taula garbelladora s’estén en un plàstic diferent del que hem utilitzat inicialment perquè no es barregin. Quan està sec es torna a posar en bosses, es marquen i es transporta fins a un laboratori convencional on es realitzarà el triatge.

Ens quedem només amb un 10%!

Amb el rentat de sediment aconseguim reduir en un 90% aproximadament el volum de la mostra que havíem extret del jaciment, per tant, el concentrat que n’obtenim és el 10% de la mostra de partida. El concentrat que, a simple vista només es poden distingir grans minerals és el que conté els anhelats microfòssils, que s’hauran de descobrir a sota la lent d’una lupa del laboratori.

Bego Poza