Biologia | Diari de recerca

El motiu és senzill: no és el mateix un pulmó de rata que un pulmó humà. Per començar és molt més gran. Això sembla una obvietat sense importància, però ens va portar un grapat de problemes nous.

Quin volum de líquid calia posar per netejar-lo? Quan enzim feia falta per digerir les unions entre cèl·lules? Com ho fem per fer circular els líquids per l’interior del pulmó? Amb un pulmó de rata fèiem un suau massatge amb la punta dels dits, però en el cas d’un pulmó humà això és impossible.

A més, tot el material que teníem era pràcticament inútil per treballar amb un òrgan tan gran. Des de fer servir palanganes en lloc de plaques de petri fins a buscar un sistema per filtrar molts litres de teixit digerit, va caldre fer servir la imaginació i descobrir com s’ho feien en situacions similars.

I per començar vam dedicar un temps a fer pràctiques amb pulmons de xais. Bona part de les solucions que anàvem descobrint va ser amb aquests substituts de mida i forma similars als dels humans. Aquí ja es va incorporar a l’equip la Gemma, la Raquel, el Nacho i la Valèria. Un grup d’investigadors, d’estudiants i de tècnics tant brillants com entusiastes. Junt amb l’Anna van ser els qui van anar descobrint la manera de treballar amb pulmons tan grans.

Però un pulmó humà no només és més gran. La manera com hem de treballar també és diferent. No podíem arriscar-nos a contaminar-lo mentre fèiem l’obtenció. Les condicions d’esterilitat amb què cal tractar el material són, com és d’esperar, molt més estrictes. Va caldre demanar a cirurgians que ens ensenyessin a treballar en condicions estèrils igual que si estiguéssim dins un quiròfan. Dobles guants, dobles contenidors, uns quants membres del grup encarregats de manipular les mostes biològiques i uns altres que no podien tocar-les, però que feien de suport als que sí. Roba diferent per distingir els uns dels altres…

Una altra cosa que feia falta era triar les persones que participarien en el primer assaig clínic.  D’entrada només disposàvem de diners per avaluar sis pacients i calia triar-los amb molta cura. Havien de ser persones que tinguessin la malaltia en una fase no massa inicial però tampoc massa avançada. Ignoràvem si el transplantament de cèl·lules era efectiu en tots els estadis de la malaltia, de manera que no volíem pecar per excés ni per defecte.

A més a més, calia que la malaltia estigués en fase de progressió, és a dir que la fibrosi anés avançant a mida que passaven els mesos. En la fibrosi pulmonar, el grau de progressió no sempre és constant. Hi ha etapes en què els pulmons no mostren canvis aparents mentre que altres períodes es caracteritzen per una ràpida disminució de la capacitat pulmonar. Era més interessant fer el trasplantament en aquest moment per saber si les cèl·lules que posàvem podien aturar la progressió.

Semblava complicat, però ràpidament vam aconseguir centenars de voluntaris d’arreu del món.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa