El recurs més important
El recurs natural més important del Tibet és l’aigua. Malgrat que el país en general no presenta precipitacions remarcables (especialment a les zones occidentals, centre i nord, que es caracteritzen per una gran aridesa), les neus perpètues dels cims de més de sis mil metres i les glaceres que se’n deriven donen vida als corrents fluvials més destacats del continent asiàtic. Gran part de les reserves d’aigua de Xina, el Sudest asiàtic, Índia, Bangla Desh i Pakistan provenen del Tibet. Els set rius més importants nascuts a l’altiplà són: Machu (conegut com a riu Groc a la Xina), Drichu (Iang-Tsé a Xina), Dzachu (Mekong a Indoxina), Gyalmo Ngulchu (Salween a Birmània), Yarlung Tsangpo (Brahmaputra a Índia), Sengge Khabab (Indus a Pakistan i Índia), Langchen Khabap (Sutlej a Índia), Mapcha Khabap (Karnali, principal tributari del Ganges a Nepal i Índia).
Enormes dipòsits d’aigua
Per acabar aquest repàs per la geografia del Tibet, no podem deixar de parlar dels grans llacs. N’hi ha prop de 10.000 a tot l’altiplà i nosaltres en seguirem alguns d’ells de ben a prop al llarg de la nostra expedició. Enormes dipòsits d’aigua que recullen l’aigua del desglaç i embelleixen els àrids paisatges amb tonalitats turquesa i maragda. En moltes ocasions són les estacions de descans de la fauna salvatge de l’altiplà i a la seva vora s’hi poden contemplar antílops, gaseles i ases salvatges. En força casos les seves aigües no són aptes per al consum i la seva funció esdevé purament decorativa. El llac més extens és el Tsho-ngonpo o Llac Blau, situat al nord del país, a la província de Qinghai. El llac Mapham Yumtso (Llac turquesa invencible) és el més sagrat del Tibet i probablement de tota Àsia. Situat a l’oest del país, a la regió de Ngari, les seves aigües cristal·lines de color turquesa són lloades de forma unànime per budistes, bonpos, hindús i jains. Els llacs Dangra (antic topònim que significa “llac” en la llengua zhang-zhung), Serlingtso i Namtso (El llac del cel) constitueixen els llacs més destacats de la llunyana i inaccessible regió del nord: el Changtang, objectiu de la nostra expedició.
Aquest mínim coneixement de la geografia física del Tibet ens permetrà posteriorment orientar-nos tant en el seguiment de la ruta de l’expedició com en explicacions que s’introdueixin sobre diversos fets històrics i culturals.
A l’Himàlaia hi ha uns 32.000 quilòmetres quadrats de geleres. Tots ells estan reculant degut al canvi climàtic. La gelera Gangotri, per exemple, que alimenta el Ganges, es calcula que disminueix uns 23 metres per any.
La reculada del gel a l’Himàlaia pot tenir efectes greus sobre la disponibilitat de recursos hídrics. Els tres rius més importants de l’Índia (el Ganges, l’Indus i el Bhramaputra) neixen a l’Himàlaia. Hom calcula, per exemple, que el 80% de l’aigua del Ganges prové de les geleres. Aquest riu fa 2.500 quilòmetres de llarg i la seva aigua beneficia uns 400 milions de persones, la majoria de les quals depenen de l’agricultura per a subsistir.
Resta, encara, per familiaritzar-se amb el territori tibetà, la geografia política, que veurem en el proper missatge.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris