Quan sóc a l’Àfrica Oriental, em trobo davant de l’evidència fòssil arqueològica i paleontològica referent al nostre passat. Aleshores, la meva feina d’arqueòleg en els jaciments de Peninj (llac Natron, Tanzània) o de Tugen (llac Baringo, Kènia) és el més semblant a la figura i aventures d’en Sherlock Holmes: inferir i deduir, a partir d’escassos i petits vestigis, què és el que va passar a l’escenari que som trepitjant.
Grup de caçadors-recol·lectors Hadzabe moments abans d’una partida de cacera (llac Eyasi, Tanzània)
És per tot això que m’agrada fer servir la Màquina del Temps que em duu a experimentar les sensacions del primers homínids a les sabanes (vegeu En el territori dels Masaai) i boscos (vegeu Als boscos d’Arusha): caminar, amb les meves botes, barret i motxilla, per paisatges similars –i envoltat dels mateixos animals i plantes– que ocuparen els primers homínids. Però també em dedico a cercar, en el present, altres pobles humans que encara mantenen una forma de vida caçadora-recol•lectora en paratges molt semblants. Això m’ha portat a conviure amb els yolngu, aborígens australians de la Terra d’Arnhem, i també amb alguns grups de l’Amazònia americana, però, sobretot, l’ètnia que més m’ha impactat són els Hadzabe.
Els Hadzabe són la darrera ètnia de caçadors-recol•lectors d’Àfrica; una autèntica finestra al passat on fixo la meva mirada per tal de reconstruir com fou una part de la vida dels nostres ancestres fòssils.
Dos caçadors Hadzabe fent foc per fricció amb pals (llac Eyasi, Tanzània)
En efecte, els Hadzabe, malgrat tractar-se d’un poble Homo sapiens contemporani a les grans jungles d’asfalt o al boom dels smartphones, no han canviat la seva estratègia de subsistència al llarg dels darrers 100.000 anys: cacen amb arcs i fletxes, recol•lecten tubercles i arrels amb l’ajut de pals cavadors, es desplacen de forma nòmada pel territori i cerquen aixopluc en els abrics rocosos. Un llibre obert al servei de l’arqueòleg interessat a conviure en el si d’una societat humana predadora com les que varen existir en el Paleolític. Un tresor científic que encara adquireix major rellevància quan, gràcies a la genètica, sabem que els Hadzabe, junt amb els pobles khoisànids de l’Àfrica Austral (tots ells mal anomenats com a “homenets del bosc”), són directament emparentats amb les primeres poblacions d’Homo sapiens que van aparèixer a l’Àfrica ara fa uns 250.000 anys. Però també la lingüística evolutiva ha permès demostrar que la llengua dels Hadzabe (el hadzane), caracteritzada pels seus clicks i xasclets, és una de les més antigues de la Terra. I, avui, aquest fascinant poble i llegat està en perill.
El territori dels Hadzabe s’ubica a les rodalies del llac Eyasi (Tanzània, Àfrica Oriental), al Sud del mític Cràter de Ngorongoro i en el context de la Gran Falla del Rift (vegeu missatge 8). Aquí han caçat i recol•lectat sense problemes durant molts milers d’anys fins que començaren a arribar les ètnies de pastors i agricultors. Les pastures i els conreus els obligaren a desplaçar-se fins a terres cada cop més inhòspites. Alhora, un esdeveniment que, paradoxalment, havia de servir per a la protecció de la natura tanzana, la creació de l’Àrea de Conservació de Ngorongoro, va trastocar la vida dels Hadzabe. La prohibició de caçar dins de la zona protegida del Ngorongoro els ha allunyat d’una de les majors fonts d’aliment. He recollit testimonis d’homes i dones hadzabe que no entenen per què un lleopard pot caçar un gran antílop dins del Ngorongoro mentre que ells –sent també animals (així es defineixen donant-nos una mostra del seu respecte per l’ambient que els envolta)– ho tenen prohibit per unes lleis modernes i alienes.
En el meu llibre África en 10 palabras (Plataforma Editorial) trobareu més testimonis.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris