Tot són presses i nervis; començant pels controls de seguretat (a Amsterdam ja no només s’han d’ensenyar els líquids i els ordinadors portàtils que van a l’equipatge de mà, ara també haig de mostrar la meva càmera fotogràfica abans de passar l’escàner), seguint per les corredisses de les connexions aèries i acabant pel caos circulatori a la gran ciutat.
Els somriures dels tanzans deixen pas a cares de pomes agres, i la salutació perenne de les sabanes, boscos i poblacions africanes es perd quan ja ni tan sols et saluda un veí del barri. Però és casa meva, i també forma part de la Història Natural que estudio. Una Història Natural que té el seu bressol a l’Àfrica.
Ara bé, l’expedició no s’ha acabat; de la mateixa manera que tot treball de camp té els seus preàmbuls (veure missatges números 1 i 2) i un desenvolupament (missatges del 3 al 9), una expedició també compta amb un després. I el després és molt més important del que podria semblar a primera vista. És cert que el fictici Dr. Jones (missatge 2) no acostuma a deixar-se veure pels laboratoris i arxius de la seva universitat, però, en el món real, arqueòlegs i naturalistes hem d’emprar molt de temps davant de les llibretes de camp, dels ordinadors on s’han entrat dades, de microscopis electrònics, i també dins de magatzems farcits de fòssils i espècimens.
Jordi Serrallonga, all laboratori d’HOMINID Grup d’Orígens Humans, estudiant materials arqueològics de Peninj (llac Natron, Tanzània)
En aquest sentit, el de les mostres directes, quan treballem a l’Àfrica Oriental, hem d’estudiar tots els vestigis científics materials sobre el propi terreny, per després dipositar-los en el si de les col•leccions corresponents a les institucions científiques locals (missatge 2); només podem dur-nos, amb els permisos i autoritzacions pertinents, aquells elements que requereixen de tècniques molt específiques (per després tornar de nou a l’Àfrica).
Molt bé, i ara imaginem que ja hem estudiat tot el material de la nostra excavació arqueològica, del nostre estudi etnogràfic o de les nostres observacions naturalistes: s’ha acabat el treball científic? S’ha acabat l’expedició? No. Per suposat que no. Una obligació que tenim tots els científics és publicar els nostres resultats (s’ajustin o no s’ajustin al que anàvem cercant).
Aquestes publicacions poden ser en forma de llibres i monografies (impresos o digitals) però, el més corrent, ràpid i efectiu, són les nombroses revistes científiques internacionals. Des de les més reconegudes (Nature, Science, PNAS, etc.) fins a qualsevol revista o butlletí local. El més important és publicar, publicar i publicar. Que les nostres dades no quedin inèdites a les llibretes i diaris de camps, ni tancades entre quatre parets. La ciència ha de circular!
Portada del llibre África en 10 palabras. Divulgar el coneixement és una obligació del científic.
Revistes, monografies, llibres científics? Potser alguns i algunes de vosaltres sou preguntant-vos on trobar i consultar tota aquesta informació. És cert que cada cop és molt més fàcil accedir, sobretot via internet, a la major part d’estudis i recerques especialitzats; però, de la mateixa manera, també és cert que no sempre podem tenir els coneixements especialitzats per tal de processar i entendre aquest munt d’informació. És per això que, com demostra aquest portal de recercaenaccio.cat la divulgació científica és una part fonamental de la recerca: els científics hem de comunicar-nos amb la societat que ens acull. Vosaltres, i tots els habitants del planeta, heu de ser els destinataris dels resultats de les nostres expedicions.
Si voleu saber més, per la meva banda, us recomano el meu web www.jordiserrallonga.com.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris