Si voleu escoltar i llegir aquest episodi, feu clic a aquest fragment de la versió digital del Llibre dels Fets.
El Llibre dels fets, que evita amb cura fer la més mínima referència al fracàs del setge de Peníscola quatre anys abans, narra de forma detallada la preparació de l’expedició i, sobretot, el viatge per mar.
Jaume I es recrea en la descripció de la disposició estratègica de l’estol, amb la galera de Guillem de Montcada al capdavant; les galeres de Montpeller, on anava el rei, i d’En Carrós darrere de tot, i la resta de les galeres a una banda i altra per protegir la flota d’un atac sobtat. El detallisme no impedeix l’aparició de breus imatges líriques, com la descripció, des del punt de vista de la galera de Montpeller, l’última a sortir, de les veles de les naus escampades per tot arreu: «tota la mar semblava blanca de les veles: tant era gran l’estol!».
Crònica d’una obstinació
La descripció del viatge cap a Mallorca és la crònica de l’obstinació d’un heroi messiànic que creu que ha de complir, passi el que passi i costi el que costi, el destí que li ha estat assignat. No hi fa res el temporal de llebeig que dura un dia i mig i que dificulta de mala manera la navegació -el refranyer encara conserva proverbis com ara «Llebeig? Mariner, perdut et veig!»-; com tampoc no hi fa res el consell dels experts, que li recomanen la tornada a Salou per refer el camí més endavant amb més bon temps. El rei fa el viatge «en fe de Déu», convençut que té el camí marcat, i no està disposat a recular davant de res ni de ningú. Les dificultats posen a prova l’heroi, que les supera amb una voluntat de ferro i al final veu com els signes li donen la raó: la nit del dimecres 5 de setembre, el dia de la sortida, la galera de Montpeller, que havia estat l’última de salpar de Salou, supera la galera de Guillem de Montcada, que era la primera, i se situa a la capdavantera de l’estol.
Mallorca, finalment
El divendres 7 de setembre al vespre, just abans de la posta del sol, el vent deixar de bufar i apareix davant dels ulls meravellats del rei, i del lector, l’illa de Mallorca. Com havia dit el rei uns mesos abans en el seu discurs a les corts de Barcelona: “la claror de les bones obres desfa l’escuredat”.
El dimecres cinc de setembre del 1229 va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona una flota formada, segons Jaume I, que és l’única font de què disposem, per «vint-i-cinc naus complides, e divuit tarides e dotze galeres e, entre buces e galiots, cent. E així foren cent cinquanta llenys cabdals, menys de les barques menudes». Les ‘naus complides’ sembla que eren, segons F. Soldevila, naus de gran tonatge, ideals pel transport de queviures i armament. Les ‘tarides’ eren naus destinades, sobretot, al transport de cavalls. Les ‘galeres’ eren naus de rems que en el cas de l’estol de Jaume I tenien una funció defensiva davant de l’eventualitat d’un atac musulmà. Els ‘galiots’ eren vaixells de rems de petites dimensions, mentre que les ‘busses’ sembla que eren naus planes, dedicades també al transport de cavalls.
La flota de sant Lluís ataca Damieta.
Quan Jaume I narra la sortida de la seva flota des de Salou, recorda sobretot dos fets: la disposició estratègica de les naus i que la mar «semblava blanca de les veles: tant era gran l’estol», és a dir, per una banda, la lògica militar i, per l’altra, la lírica, cristal·litzada en una imatge lligada a l’emoció que devia sentir el rei en aquells moments, just a l’inici de la seva primera gran expedició militar.
Altres autors, com ara Joinville, mariscal de Xampanya, va exposar en termes similars la partida de les naus de Lluís IX de França, dins un nou projecte de croada que tenia com a destí Egipte.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris