Arts i Humanitats | Diari de recerca

Jaume I, tot i que les perspectives li són favorables, actua com sempre, amb la màxima cautela. Convoca les autoritats en dies diferents per poder negociar cada cas per separat, «que no volíem que la un sabés lo pleit de l’altre». No sembla, però, que les converses donin resultats massa diferents, ja que el rei sempre acaba reconeixent les ‘costumes’ i ‘franqueses’ dels sarraïns així com la vigència de la seva llei. Es torna a repetir allò que ja havia dit Jaume I a propòsit de les converses per la capitulació d’Almenara: «Qui no da ço que dol, no pren ço que vol».

Si vols escoltar i llegir aquest episodi, fes clic a aquest fragment de la versió digital de El Llibre dels fets.

Una imatge per la posteritat

Tot i que la situació de Jaume I no era massa galdosa en aquells moments, ja que la noblesa no li estava donant el suport militar que esperava amb vista al setge de València, els sarraïns de la Vall d’Uixó, Nules i Castro es volien sotmetre a l’autoritat del rei perquè, almenys segons la versió del Llibre dels fets, estaven convençuts «que Nostre Senyor volia que nós haguéssem la terra». És possible que Jaume I exageri, donades les dificultats que estava patint, que és molt probable que els sarraïns coneguessin, però, sigui com sigui, l’observació confirma la dimensió messiànica amb què es vol retratar en el seu llibre. El rei estava convençut d’aquest paper, i si els sarraïns no n’estaven tant, Jaume I es podia permetre la llicència de manipular una mica els fets per fixar aquesta imatge per a la posteritat.

Els pactes sempre s’han de fer amb un bon banquet

Com en el cas d’Almenara, Jaume I barreja els banquets i el vi amb les paraules i els pactes. Ara ja no es tracta de regalar una garsa a les autoritats de cada poble, sinó de convidar-los a un dinar abundant i no deixar-los parlar fins que el banquet s’hagués acabat i els convidats estiguessin «pus alegres del menjar e del vi». Com deia Eiximenis, «menjant e bevent se fan les amistats», i qui diu les amistats, diu els pactes, i encara més si uns dels bàndols que ha de negociar està mort de gana i qui convida sap ser generós. D’aquesta manera Jaume I es guanya fins a tal punt la confiança de les autoritats sarraïnes que acaben acceptant la paraula del rei com a única garantia que en tres dies es compliran tots els pactes. Per acabar-ho d’adobar, el rei justifica amb escreix la confiança atorgada complint la seva paraula un dia abans d’allò estipulat.

Xavier Renedo