Cal arribar en un marge de dos dies a Nyima, centre administratiu de la nostra regió de treball i on ens afegirem als metges tibetans que treballen en programes de salut finançats des de l’Hospitalet i a continuació seguirem fins a Wombu on visitarem les runes d’una antiga ciutat del regne de Shangshung.
Els pelegrins del camí
A nosaltres ens cal portar un GPS per no perdre’ns pel camí, ja que només hi ha carretera les tres primeres hores de viatge. Precisament, per aquesta carretera trobem pelegrins tibetans que cada tres passes es prostren al terra. Purifiquen ment, paraula i acció en un recorregut que pot estendre’s al llarg de setmanes i mesos. Es tracta d’una manifestació més de l’espiritualitat que amara el paisatge tibetà. Res no els atura: ni el fred, ni el vent, ni els camions, ni la policia.
Després d’aquest encontre tan especial amb la religiositat del país ens endinsem en direcció al Llac Namtso (Cel), un dels més extensos de l’altiplà i que juntament amb la muntanya del Nyenchen Thanglha (7.162 m) forma una de les “diades divines” més significatives. La carretera ha desaparegut fa estona i conduïm a través d’extenses zones cobertes per la neu i el gel. El baròmetre indica 535 mbar (pràcticament la meitat de la pressió atmosfèrica a Barcelona). Enmig del blanc apareixen taques fosques a la llunyania que finalment es revelen com gegantescos iacs que rumien a cinc mil metres d’altitud. Sento els efectes de l’alçada; ara Lhasa em sembla tan baixa! Mal de cap i insomni, però afortunadament al segon jorn de viatge els seus efectes ja hauran desaparegut.
Cap a la ciutat fantasmagòrica de Palgon
Superat el llac Namtso, vam creuar una extensa regió de llacs on bufa un vent glaçat que fa aixecar onades que no tenen res a envejar a les nostres del Mediterrani. A més d’accentuar la sensació de fred, el vent aixeca tempestes de sorra, arrossegant el polsim de l’estepa i dels congostos rocallosos que ens envolten. Contemplem amb felicitat els primers indicis de fauna salvatge: antílops, gaseles i ases tibetans. Defugen la nostra visió amb destresa i els més fugissers acostumen a ser els ases tibetans, orgullosos sentinelles de l’altiplà. Esgotats arribem a la fantasmagòrica ciutat de Palgon, on dormim en una habitació sense calefacció, ja que l’estufa tibetana (que crema fems de iac) està esquerdada i treu un fum que ens ofega. Millor dormir amb l’abric posat a cinc sota zero.
Sols al camí entre extensions infinites de paisatges
L’endemà ens llevem molt d’hora i amb la primera llum del dia, engeguem el cotxe. Totes les ampolles d’aigua que portem han passat a l’estat sòlid. Aviat ens trobem davant amb el llac Serlingtso, les aigües del qual no són potables i que des de fa pocs anys augmenta en extensió any rere any, fet que provoca la preocupació de les comunitats nòmades del voltant. Ens perdem. La neu ha cobert tot el paisatge i no és possible trobar el camí. L’altre problema és que viatgem sols, no hi ha més cotxe que el nostre, ja que només ens trobarem amb els metges l’endemà a Nyima. Afortunadament, el GPS ens salva; l’any passat vaig marcar alguns punts del camí que ara ens ajuden a recuperar “el nord”, mai millor dit. Després de creuar rius de gel arribem a un indret per dinar que els nòmades de la zona han obert per atendre els pocs viatgers que gosen apropar-se als seus dominis. Ens acullen efusivament, l’any passat vam guarir la diarrea del seu fill recent nascut. Però no ens podem entretenir abans que sigui fosc cal arribar a Nyima i els dos-cents quilòmetres que tenim davant nostre són de complicada gestió, sobretot perquè en aquest recorregut final no hi ha ningú. Silenci absolut, extensions infinites; tot un seguit de sensacions que hem perdut a casa nostra, però que aquí al Changtang encara fan sentir partícip de quelcom que anomenem natura.
Atrapats entre fang i gel
La sort no ens acaba d’acompanyar i a uns cinquanta quilòmetres de Nyima es fa de nit. Només ens acompanyen els llums del nostre vehicle. Arribem a un dels molts rius que cal creuar i la foscor ens fa una mala passada. El gel no és prou sòlid i el cotxe s’hi encalla. Sortim, de peus a la galleda, el gel es trenca i una aigua glaçada penetra les botes i entumeix els peus. Quan tot sembla perdut, els “déus” ens donen un cop de mà. Sentim la remor d’un camió. Són tibetans de Shigatse que sense dubtar-ho un moment organitzen el “rescat”. De la solidaritat entre conductors en depèn la vida, en aquests paratges. Amb una corda ens arrosseguen fins a treure’ns d’aquesta barreja de fang i gel que només alguna llanterna ajuda a intuir. En menys d’una hora hem arribat a Nyima. Sense perdre temps m’escalfo els peus i entrem en calor de nou. Els zero graus de l’habitació s’agraeixen.
Demà serà un altre dia. Arribaran els metges i seguirem aviat cap a la nostra destinació final, però primer de tot farem una visita a aquest nou centre administratiu que servei de mercat per als productes dels nòmades.
Vols seguir el viatge?
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris