Per Venècia, una república que vivia del comerç marítim, va córrer la veu que hi havia atracat un vaixell holandès amb un instrument del què se’n deien meravelles. Deien que els mariners holandesos eren capaços de veure qualsevol vaixell abans que des d’aquest els poguessin veure a ells, i que podien veure terra, els ports i les ciutats molt abans que ningú. Era un allargavistes.
Les primeres observacions amb telescopi
Galileo, que estava passant per una situació econòmica molt delicada, va aconseguir una descripció molt bàsica d’aquest objecte miraculós, “un canó de fusta amb vidres corbats a cada extrem”, i en va tenir prou per deduir-ne el funcionament i construir-se’n un. És lògic pensar que d’entrada el va fer servir pel que el faria servir tothom: buscar vaixells a l’horitzó… i espiar els veïns i les veïnes. Però la nit del 18 de març de 1609 va ser especial: el va encarar enlaire per primera vegada i el va fer servir per observar el cel, i en poques setmanes va fer unes observacions que canviarien per sempre la història de la ciència. Va descobrir que al cel hi ha moltes més estrelles de les que es veuen a simple vista (una expressió que es va inventar ell). Va descobrir que Venus té fases creixents i decreixents, com la Lluna! Va descobrir quatre satèl·lits girant al voltant de Júpiter, i alguna cosa estranya –els anells- al voltant de Saturn, al que va descriure còmicament com un planeta orellut. Va descobrir que, contràriament al que deia l’astronomia -i la teologia- oficial, els objectes del cel no eren esferes perfectes: va veure taques al Sol i muntanyes i valls a la Lluna, que vista a través del seu telescopi semblava una còpia de la Terra. I tot això només nou anys després que, per molt menys, cremessin Giordano Bruno a la foguera del campo dei fiori… Galileo encara estava més necessitat de protecció que de diners.
Potser per això, el 21 d’agost de 1609 –sense haver dit ni un mot dels seus descobriments- va citar els principals patricis de Venècia a la plaça de San Marco. Els va fer pujar a la torre de la plaça, i allí dalt els va parlar del “seu” invent i en va lloar les seves aplicacions. Però Galileo no va esmentar el Sol ni la Lluna, sinó que en va destacar el profit militar. Els va cedir “el seu” invent i els va demanar que miressin Pàdua, una ciutat que és a més de quaranta quilòmetres… Els patricis van quedar bocabadats en veure amb tot detall el campanar de la ciutat i intimitats de la vida quotidiana dels seus ciutadans (i ciutadanes). Amb el “meu” invent, els va dir, els soldats venecians podran estudiar les defenses de les ciutats enemigues i planejar-ne l’atac molt abans que els defensors els vegin. I els mariners podran detectar qualsevol vaixell abans que aquest els vegi, de manera que tindran temps i llibertat per fugir o preparar l’atac…
El missatger dels astres
L’endemà, Galileo va oferir “el seu” invent a la Signoria de la república, que el va compensar atorgant-li de per vida la càtedra universitària que ostentava i quintuplicant-li el sou. Sentint-se recolzat pel poder polític de la Sereníssima República, Galileo va decidir aleshores escriure tots aquests descobriments en un petit llibre, el “Sidereus nuncius” (el missatger dels astres), que va publicar pocs mesos després. Desoint el consells dels seus íntims, fins i tot es va veure amb cor d’anar a Roma per explicar-los al Papa i als caps de la Inquisició, convençut que amb la força dels seus descobriments els podria fer canviar les seves opinions sobre el cel i la Terra.
Ja sabem com va acabar la història.
0 Comentaris