El país sud-americà és un dels millors indrets del món per a l’observació espacial. La regió nord alberga telescopis de gran capacitat i de tecnologia punta. A més, la zona compta amb uns magnífics paisatges que no deixen indiferent a ningú.
El vol de Santiago a Pasqua (Rapa Nui en el seu nom polinesi original) dura 5 hores i 20 minuts. És la illa més allunyada de qualsevol continent i és totalment volcànica. Els moais són els principals protagonistes de l’illa i es troben en un grapat de plataformes, juntament amb restes de petroglifs que representen figures d’animals, d’home ocell, etc. Els moais estan envoltats pel misteri, però tot indica que són personificacions de líders ancestrals.
Vaig anar a l’illa de Pasqua per a presenciar l’eclipsi solar que es va produir l’onze de juliol del 2010. Va ser en una expedició organitzada per Miquel Serra, investigador i gestor de l’Observatori Astronòmic del Teide, amb la participació d’entitats i particulars amants de l’astronomia i els eclipsis com ara el projecte educatiu Ilusiones y Estrellas. Per a més informació sobre aquesta expedició podeu consultar el web Shelios.com/sh2010.
El lloc escollit per l’organitzador per a presenciar l’eclipsi va ser la platja Ahu Akivi. El dia anterior a aquest no va parar de ploure i l’endemà estava molt ennuvolat. Però varem tenir sort i en el moment de l’eclipsi total, a les 14:13 hora local, es va poder observar en tot el seu esplendor lliure de núvols. De sobte, la foscor i les figures dels moais, els únics de la illa que miren cap a la platja, es feren més fantasmagòriques. Els 4,49 minuts de durada varen ser realment emotius i cadascú, desplegats per tot el del terreny, ho observava a la seva particular manera.
De tornada al continent, vam anar a La Serena, una agradable ciutat d’estil colonial, on varem visitar un dels telescopis que l’ESO (European Southern Observatory) posseeix a Xile. Aquest està ubicat a La Silla, a 2.400 metres d’altura, i va ser inaugurat el 1969. És el NTT (New Technology Telescopy de 3,58 metres), un buscador de planetes extra solars en el qual hi han treballat un gran nombre d’astrònoms aconseguint fites i dades de gran interès científic.
L’expedició va continuar endinsant-se al desert d’Antofagasta, seguint la Carretera Panamericana, arteria que s’estén des d’Alaska fins la Patagònia. La vista des de l’autobús provoca un allau de sensacions. Hom pensa que és com estar a la Lluna, o al principi de la creació d’un planeta, el nostre per exemple. Només veiem desert i més desert, però no és pla sinó trencat contínuament per elevacions discontinues i, al fons, present i perenne la Cordillera dels Andes, amb volcans i núvols amunt i avall.
Cerro Paranal, a 2.650 metres d’altura i ja en ple desert d’Anatofagasta, acull el segon dels telescopis de l’ESO que varem visitar, el Very Large Telescopy, amb miralls de 8,2 metres de diàmetre. Aquests aparells treballen en conjunt formant el que es diu “interferometria gegant” que permet observacions molt més detallades.
Després d’aquesta visita varem viatjar tota una nit pel bell mig del desert d’Antofagasta i varem travessar la Cordillera de la Sal, que ofereix una gran varietat de formes, elevacions foradades, tonalitats, tot creant una visió irreal. Al llarg de tot el gran desert, fins a Iquique, es troben les salitreres del Salar d’Atacama. La llacuna Chaxa està al bell mig del Salar d’Atacama i és un espai protegit, per l’interès de les formacions salines, que formen agrupacions rugoses sense elevacions i perquè és lloc de nidificació de flamencs i d’altres aus autòctones o migradores.
El nostre destí era San Pedro d’Atacama, una petita població de l’anomenat Norte Grande. Molt a prop d’aquí hi ha el tercer telescopi que varem visitar, a la zona del Llano de Chajnantor. Aquest forma part del projecte ALMA (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array) de l’ESO que té com a objectiu estudiar la llum del objectes més freds de l’Univers. Les instal·lacions, que encara no estan acabades del tot, es troben a 5.000 metres d’altura i és que aquest tipus d’observacions requereixen altituds i sequedat màximes.
Els tres telescopis que varem visitar es troben al nord de Xile, una zona ideal per a l’observació de l’Univers ja que degut a les seves dures condicions climàtiques i geològiques no està pràcticament habitada i, per tant, no hi ha contaminació lumínica. El nord de Xile gaudeix, doncs, d’un dels cels més foscos del planeta. Això permet, àdhuc a ull nu, l’observació d’estels, galàxies i planetes. Ara bé, per a observar-hi l’espai cal també patir una mica ja que a l’hivern la temperatura nocturna pot arribar a -10ºC.
Miquel Serra, organitzador de l’expedició juntament amb un equip humà d’una gran professionalitat, ja està preparant la propera aventura. Serà per a observar aurores boreals. Jo m’hi apunto!
Carmen Chica
Els moais són els principals protagonistes de l’illa de Pasqua. Aquestes figures estan envoltades pel misteri, però tot indica que són personificacions de líders ancestrals. Per a saber més sobre l’illa de Pasqua no us perdeu el missatge L’Univers vist des de Xile.
Membres de l’expedició Sheilos fent un tomb per l’illa de Pasqua just el dia abans de l’eclipsi solar total, que va tenir lloc l’11 de juliol del 2010. Més informació a L’Univers vist des de Xile.
El passat 11 de juliol de 2010 va tenir lloc un eclipsi solar total que es va poder veure des del sud de l’oceà pacífic, incloses les illes Tuamotu a la Polinesia francesa i l’illa de Pasqua, i també des de sud de Xile i Argentina. Per a saber-ne més llegiu el missatge L’Univers vist des de Xile.
0 Comentaris