Diari de recerca | Turisme científic

Aquest és el nom d’una petita cala on desguassa un torrent i on un petit port —al mateix punt on, dos mil sis-cents anys enrere, els fenicis atracaven també les seves naus— repaira encara un bon aplec de petites embarcacions i esdevé un quadre del tot evocador. Si hom mira cap al sud, quina imatge seria comparable a la verticalitat perfecta del cap des Falcó (l’extrem meridional d’Eivissa), amb el rosari d’illots conegut com es Freus i amb Formentera al fons? A l’esquerra, la llarga barra de còdols, que el mar ha pres del  tallserrat i als quals ha donat forma llisa i rodona després de segles de treball. És la platja des Codolar, on el soroll —de matisos indescriptibles— de les pedres arrossegades constantment amunt i avall per les onades fa de marc a les salines d’Eivissa, font inesgotable de riquesa natural i mediambiental i una de les claus de l’economia illenca.

Un bon exemple d’urbanisme arcaic

I, potser, també un dels diversos motius que, ja a la darreria del segle VIII o al començament del VII aC, mogueren els colonitzadors orientals, des de les seves bases, ja consolidades, de la costa central de l’actual Andalusia, a fundar damunt la superfície de la península de sa Caleta un establiment en el cor d’un veritable “paisatge fenici”. Aquest establiment anà creixent de manera constant al llarg del segle VII aC. Avui és un dels millors exemples d’urbanisme arcaic, en haver pogut ser excavat en extensió gràcies a la manca de superposicions històriques. Es conserva de l’establiment una superfície de 2,5 hectàrees, d’un total de no menys de 4 que originalment en degué tenir, perquè, en efecte, aquí hom trobarà també un bon exemple de geologia, amb importants i successius dipòsits al·luvials del quaternari sobre els plegaments calcaris de l’era secundària i, sobretot, un exemple de la capacitat del mar per menjar, de manera lenta però constant, la costa de sa Caleta i, amb ella, no menys d’una tercera part del jaciment.

Descobrir un enclavament estratègic

A banda d’aquest urbanisme de línies rectes i murs de pedra, d’àmplies construccions, amb una interessant variable de combinacions d’espais i petites placetes, amb forns de pa per a un consum col·lectiu, les investigacions dutes a terme en els anys 80 i 90 del segle XX i publicades exhaustivament en monografies científiques i altres treballs sobre aquest establiment, han demostrat la seua importància històrica en ser un enclavament estratègic i econòmicament connectat, entre d’altres, amb tota la façana litoral dels Països Catalans, de repercussions històriques innegables. En aquest sentit, la recerca del metall i la transformació metal·lúrgica del bronze, del ferro (en relació amb la qual cosa s’han pogut excavar alguns tallers) i sobretot de la galena en foren un dels principals exponents, sense oblidar que el seu ventall de recursos era més ampli. Aquest establiment, que en el sentit clàssic del concepte marca el principi de l’etapa històrica de les Pitiüses, per raons diverses d’estratègia, va ser substituït entorn del 600 aC per un de definitiu a la badia d’Eivissa. Ambdós llocs són avui Patrimoni de la Humanitat.

Joan Ramon Torres

I el proper dia… un bany molt científic!