Biologia | Diari de recerca

Avui la meva proposta començarà a l’estil Proust: recordant quan era petit i duia una magdalena a la mà. I és que una de les meves tietes (Hola, tieta!), que treballa a l’Hospital de Sant Pau, em va regalar un llibre un estiu que jo estava de vacances i tenia uns dotze o tretze anys: una reproducció del De Humani Corporis Fabrica de Andreas van Wesel (o, com es va llatinitzar: Andreas Vesalius). El De Humani és considerat com un dels més importants tractats d’anatomia i va ser publicat per primera vegada el 1543.

I em va fascinar. El conjunt de làmines que reprodueixen diferents parts humanes es van convertir, per a mi, en hores i hores d’observació buscant detalls i identificant parts anatòmiques del cos. Però si quelcom em fascinar, també, va ser l’explicació sobre com Vesalius i els seus estudiants havien aconseguit aquells coneixements: la dissecció i la observació directa dels diferents aparells i òrgans dels nostres cossos.

Estem acostumats a una medicina eficient, eficaç i, sempre la volem així, ràpida. Però quasi sempre ens oblidem que, com tot el nostre coneixement científic, aquesta està recolzada damunt un edifici fet d’experiments, contrastacions, observacions i errors.  En ciència, l’error és un excel·lent conseller i company.

La nostra medicina actual es recolza sobre tradicions més antigues (de vegades encertades, de vegades s’han demostrat errònies) i estudis bàsics. La dissecció, entesa com la recerca en l’anatomia a partir de l’estudi directe de cadàvers humans (tot “operant-los”), es va consolidar a partir de l’època de Vesalius, no sense molts problemes. Sovint, els cirurgians (en un temps que la jerarquia mèdica era encapçalada pel metges, i els cirurgians eren el darrer esglaó, proper als carnissers…), havien d’anar als cementiris a robar cossos acabats d’enterrar…

Per acabar de conèixer aquelles pràctiques, dos excel·lents llibres: Opus Nigrum, de la Marguerite Yourcenar i L’arbre de la ciència, de Pío Baroja.

Però la recomanació és d’una visita!! Dirigiu-vos al Carrer del Carme, 47, a Barcelona, al barri del Raval. Entreu al recinte de l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (aquell va ser el primer GRAN hospital de la ciutat!). L’edifici de l’esquerra és la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.  Allà, els dimecres pel matí, podreu visitar la sala clínica, de quan l’edifici era la seu de la Facultat de Medicina.

L’Hospital Clínic actual s’anomena així pel mateix motiu: hospital clínic  ens indica que la gent que estudia medicina realitza part de la seva formació, amb observació directa, en aquell centre. La Sala Clínica (o, millor dit, l’Amfiteatre Anatòmic), del s. XVIII, és la sala on es feia la dissecció dels cossos i els estudiants (lamentablement, en aquella època l’accés de les dones al coneixement estava restringit), situats al voltant de la taula de treball, podien observar i prendre notes. D’aquest tipus de pràctiques van sorgir grans noms de la nostra medicina, com Gimbernat o, molt més proper a nosaltres, Trueta.

Visiteu la sala i podreu percebre com la nostra medicina atòmica, ben complexa, d’avui dia es basa, indefectiblement, en coses ben senzilles: un joc de bisturís, una taula de treball de marbre, pinces i separadors, i ganes d’aprendre seguint la pròpia curiositat…..

Per què en recerca, el més important sempre és la pregunta.

Ivan Briz

Informació addicional

 L’amfiteatre anatòmic és una sala totalment circular, al centre de la qual hi ha una imponent taula de marbre on es realitzaven les disseccions dels cadàvers. Al seu entorn hi ha diverses graderies i tribunes, on els acadèmics i els alumnes podien seguir les llissons d’anatomia i les operacions.

L’atmòsfera de tot plegat no deixa indiferent ja que estem parlant d’una construcció realitzada el 1762, d’elegants línies neoclàssiques, amb alguns elements ornamentals espectaculars, com ara uns vitralls que fan lluir encara més  la cúpula esfèrica del recinte.  

La sala fou l’amfiteatre anatòmic de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, i actualment és la sala d’actes de la Reial Acadèmica de Medicina de Catalunya.  S’anomena “Sala Gimbernat” en honor a  Antoni de Gimbernat i Arboç, natural de Cambrils, que va realitzar en aquest amfiteatre la demostració anatòmica de la seva tècnica per a la intervenció de l’hèrnia crural, que encara avui dia es coneix com a “operació de Gimbernat”. 

La Sala es pot visitar de forma lliure els dimecres de 10 a 12 hores, i és accessible als grups a hores convingudes.