És un lloc de peregrinatge obligat pels amants de la ciència, com la Meca o Jerusalem poden ser-ho pels més religiosos. D’aquells llocs que s’han de trepitjar almenys un cop en la vida.
Cambridge és la universitat d’Europa que més premis Nobel per metre quadrat ha acollit al llarg de la seva història: ni més ni menys que 85. Al món només la supera Columbia, a Nova York (94 en total). És dificil no sentir-se aclaparat en un entorn així. Pensar que estàs trepitjant les mateixes pedres que Watson i Crick, Hans Kreb, Frederick Sanger, Niels Bohr, Ernest Rutherford, Paul Dirac, o, anant a temps més moderns, Elizabeth Blackburn, Sydney Brenner, Roger Y. Tsien i Martin Evans et fa sentir molt petit.
També van voltar en un moment o altre per la riba del riu Cam llumeneres com Darwin, Bertrand Russell, Wittgenstein, Ian Wilmut, Virginia Woolf, Nabokov, J.G. Ballard o Stephen Hawking. Hi ha, doncs, alicients per a tots els gustos.
El viatge a Cambridge, a part de satisfer els somnis de qualsevol fanboy de tendències científiques, val la pena també per gaudir del magnífic entorn. La ciutat està estructurada al voltant del nucli centrar dels colleges, cadascun d’ells en un d’aquests edificis que semblen catedrals, amb els seus claustres i els seus patis, la majoria oberts al públic. Junt amb Oxford, és possiblement el campus més espectacular que hi ha. Imagino que estudiar en un lloc així de regi t’ha de fer sentir important automàticament.
Potser els edificis que valen més la pena són els del King’s College i el Trinity College, però el millor és perdre’s sense rumb pels carrerons irregulars de la ciutat. El centre és prou petit com per poder trobar meravelles a cada passa.
La vida universitària es respira en l’ambient: és una ciutat de joves. Plena de turistes, també, així que és recomanable anar-hi fora de temporada. Un passatemps típic és fer un volt en una de les gòndoles que naveguen pel riu, una activitat que els anglesos anomenen punting.
Pots llogar les embarcacions amb el corresponent gondoler, o arriscar-te a fer-ho tu sol si no t’importa acabar de cap a l’aigua. Una alternativa més segura és tombar-se sobre la gespa d’un dels molts parcs que té la ciutat i confiar que una mica de la saviesa que sura per l’aire se’t quedarà enganxada a la pell.
Salvador Macip i Maresma
0 Comentaris