Diari de recerca

Octubre de 2015. Els meus col·legues de Plymouth, Anglaterra, que van participar a la nostra campanya antàrtica d’aquell mateix gener, m’envien la noticia que ha circulat per alguns països: Fredrik Paulsen, amo de Ferring Pharmaceuticals i explorador polar, organitza una volta sencera a l’Antàrtida en un vaixell oceanogràfic. A través de l’Institut Polar Suís, acabat de fundar per a l’ocasió, obre una convocatòria pública de projectes perquè l’expedició sigui científica. El requisit és que, qui vulgui presentar un projecte, ha de tenir experiència d’haver liderat anteriorment una expedició polar. No m’hi penso gaire, i en poques setmanes presento un projecte en què, a més del Institut de Ciències del Mar, ICM  (nosaltres) i Plymouth, participen companys del Québec, Sydney (Austràlia) i Bariloche (Argentina).
Tot va molt de pressa. Al març de 2016 ens diuen que el nostre és un dels 22 projectes pre-seleccionats, i a l’abril ja és definitiu. Cal preparar-ho tot a corre-cuita, perquè l’expedició sortirà de Bremerhaven, Alemanya, a mitjans de novembre.
Qui m’ho havia de dir, pocs anys després que féssim la volta al món per latituds baixes amb el projecte Malaspina a bord de l’Hespérides, que tornaríem a tancar el cercle, ara a latituds altes del sud. Quina sort, haver estat en part responsable de dues expedicions històriques. Perquè avui no és gens fàcil aconseguir els diners per a expedicions científiques d’aquesta magnitud. Penseu que mai abans un projecte internacional havia circumnavegat l’Oceà Austral tot fent ciència. Des que el famós mariner britànic James Cook fes la primera volta a l’Antàrtida a bord de la Resolution i l’Adventure (quins noms més significatius!) entre 1772 i 1775, poques oportunitats com aquesta hi ha hagut; alguns han fet la volta a trossos, en temporades diferents, i d’altres l’han feta fins i tot a l’hivern, però no per a la ciència.

Avui hi anem amb mitjans ben sofisticats, però la primera volta a l’Antàrtida va tenir lloc al segle XVIII a bord de grans vaivells de vela i de fusta.
Com deia, tot ha anat molt de pressa. Ràpidament definim els objectius científics (que ja us explicaré), comprem el material necessari, decidim qui embarcarà i qui farà suport des de terra, passem revisions mèdiques i enllestim la burocràcia, ens coordinem amb els altres projectes, visitem el vaixell al seu port base, a Sant Petersburg… Al novembre, ens traslladem a Alemanya amb camió per muntar el nostre laboratori a bord de l’ Akademik Tryoshnikov, el trencaglaç rus que els suïssos han llogat per a l’ocasió.

Ens cal transportar molt d’equipament, que surt en camió des de Barcelona.
Tot ha de durar i funcionar bé els propers 5 mesos, que és el que durarà la navegació completa, en etapes d’un mes cadascuna. El Pablo, de l’ICM, la Holly de Plymouth, la Núria de Madrid i la Steph de Sydney embarquen per creuar l’Atlàntic de nord a sud, fins a Ciutat del Cap, a Sudàfrica. Ho posen tot a punt i comencen a fer mesures i els primers experiments, mentre el vaixell aprofita la ruta cap al sud per fer una universitat flotant per a alumnes de màster i doctorat. La veritable expedició, la volta a l’Antàrtida pròpiament dita, comença el 20 de desembre a Ciutat del Cap.
Quin privilegi, quina responsabilitat, quins nervis, quin somriure ample. Per això m’agrada explicar-vos-ho.
Rafel Simó

Equip Investigador

Rafel Simó

Diari de recerca

2- L’Oceà Austral, la porta d’accés a l’Antàrtida

3 – Recerca antàrtica per terra, mar i aire

4 – De fúries i fronteres

5- Cap al gel a cop de gas

6- Èpoques d'èpiques

7 – Ara sí: el gel!

8 – Les profunditats de la glacera Mertz

9 – Sobre la tossuderia i la gestió de l’imprevist

10- Cançó de bressol

11 – Les illes Balleny

12 – L'illa d'Scott i els cants de balena

13 – Colors

14 – De banderes i volcans

15 – Criatures de fondària

16 – L’illa de Pere I i les entranyes dels pobles i les persones

17 – El pes d'un floc de neu

18 – Deixem l'Antàrtida

19 – Al sud de tot